"Jo vaig guanyar l'Oscar fa 50 anys": somnis i decepcions a la sala de premsa dels Oscars

"Jo vaig guanyar l'Oscar fa 50 anys." La frase és de Nando Parrado, supervivent de l'accident dels Andes, en un hotel de Los Angeles, hores abans d'acompanyar l'equip de la pel·lícula "La societat de la neu" a la gala. Ara que ja sabem que la pel·lícula de J.A. Bayona s'ha quedat a les portes de l'estatueta daurada, les seves paraules són el refugi de consol per a una nit en què cap de les tres nominacions amb talent català s'emporta l'Oscar.  

El primer convidat a acostar-se a la catifa vermella, sense trepitjar-la, no ha estat una estrella del cinema, sinó un crit: "Ceasfire now!" ("Alto al foc, ja!"). Una manifestació que ha acabat congregant centenars de persones a les portes del Dolby Theater de Hollywood i que ha fet retardar l'arribada d'alguns convidats.

La guerra a Gaza s'ha acabat colant a la cerimònia, recordant-nos que ni la nit més glamurosa de l'any pot girar l'esquena a la realitat. La d'Ucraïna, també.  

El tràiler de Jimmy Kimmel

Com si fóssim en una sala de cinema, el presentador ha fet un monòleg a mig camí entre un tràiler del que vindrà a la gala i els últims mesos en la indústria el cinema: Margot Robbie i Ryan Gosling s'han sentit a dir que no guanyarien l'Oscar per "Barbie", però que els havia tocat la loteria de la genètica. Ha fet broma de les velles addiccions de Robert Downey Jr. i hem vist un gos assegut a la platea, en Messi d'"Anatomia d'una caiguda". 

Kimmel ha criticat, amb gràcia, la llarga durada de les pel·lícules actuals. En canvi, no sembla que gairebé ningú hagi entès la broma sobre "La zona de interés" dient que aquesta història sobre una família nazi que viu al costat d'un camp de concentració es coneix a Alemanya com una comèdia romàntica.

L'aplaudiment més llarg se l'han endut el personal tècnic de la gala, que Kimmel ha fet sortir a l'escenari en record de la solidaritat de tot el sector amb les vagues d'actors i guionistes que van aturar la indústria durant mesos.  

El somni se l'emporta el Japó 

Uns altres aplaudiments, els dels periodistes japonesos de la sala de premsa per on passen tots els premiats, ens han despertat del somni: l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació se l'emporta "El chico y la garza", de Hayao Miyazaki.

Pablo Berger, director de la producció catalana "Robot dreams", que optava a la mateixa categoria, tenia el somni de poder conèixer el mestre de l'animació, de 83 anys, però no ha vingut a recollir-lo.

"Anatomia d'una caiguda" a la sala de premsa... i Bayona pujarà a l'escenari? 

Quan Justine Triet i Arthur Harari entren a la sala de premsa, després de guanyar l'Oscar al millor guió original per "Anatomia d'una caiguda", a l'escenari anuncien les nominades a millor pel·lícula estrangera.

Podem fer dues coses alhora i som a temps de lamentar que "La societat de la neu" s'hagi quedat a punt, i de sentir com els francesos defensen l'ús de les llengües originals per fer les pel·lícules que volen fer i com les volen fer, un discurs que connecta amb Bayona, que sempre ha defensat que la tragèdia dels Andes calia fer-la en castellà i amb actors uruguaians.  

Gaza i Ucraïna no són ficció

El discurs del guanyador de la categoria amb què competia Bayona ha propiciat el primer discurs sobre la guerra a Gaza, tot i que ja s'havien vist pins a favor d'un alto el foc al pati de butaques. El director de "La zona de interés", Jonathan Glazer, ha posat la seva pel·lícula com a exemple d'on ens pot portar la deshumanització. Parlant dels ostatges de Hamas i dels atacs de l'exèrcit d'Israel a Gaza, Glazer ha preguntat: "Com ho suportem?"

Un altre conflicte, el d'Ucraïna, també ha pujat a l'escenari de la mà de l'Oscar al millor documental "20 dies a Mariúpol". El periodista Mstislav Txernov ho ha resumit així: "Aquest és el primer Oscar per a Ucraïna, i segurament jo soc el primer director que diu que tant de bo no l'hagués guanyat, tant de bo Rússia no hagués envaït el meu país, ho canviaria ara mateix". Tot el teatre s'ha posat dret.

Després, a la sala de premsa, s'ha produït un d'aquells moments distòpics, però ben reals, en què la vida posa de costat la tragèdia i la comèdia. Mentre una part de la sala sentia com el director del documental contestava la pregunta de si els Estats Units havien d'enviar ajuda a Ucraïna (ha dit que ell no era ningú per dir-ho), l'altra seguia la gala amb els auriculars posats i rient amb el discurs d'agraïment de Billie Eilish. La vida.  

La decepció d'Osage TV  

A la sala som més de 150 periodistes, cadascú amb el seu cartell identificador. El d'Osage TV no ens ha passat per alt. Aquesta és la tribu nativa americana que protagonitza "Los asesinos de la luna". Quan Emma Stone s'emporta l'Oscar a la millor actriu, podem llegir la decepció als ulls del periodista perquè això vol dir que no el recollirà Lily Gladstone, que hauria estat la primera nativa americana a guanyar-lo.  

Emma Stone entra a la sala confirmant dues coses: que encara està sorpresa d'haver guanyat aquest Oscar, que la majoria donaven a Gladstone, i que el vestit que porta s'ha esquinçat mentre ballava, com la resta de l'auditori, la interpretació de Ryan Gosling d'"I am just Ken", un dels grans moments de la gala, que sembla fet per recordar que "Barbie" dona titulars i taquilla, però guanya pocs premis.  

Gairebé tots aquests periodistes han aplaudit l'entrada de Cristopher Nolan a la sala, amb dos Oscars a les mans dels set que ha guanyat "Oppenheimer". Nolan s'ha trobat que la primera periodista que ha preguntat li ha dit que havien anat junts a l'escola. La seva roda de premsa ha començat recordant un professor amb bigoti que havien compartit.  

Els Oscars no són una travessa, però hi havia tants noms competint en aquesta edició, i tantes apostes prèvies, que val la pena repassar els principals números: "Oppenheimer", 7; "Pobres criaturas", 4; "La zona de interés", 2; "Barbie", 1 i "Los asesinos de la luna", 0.

També han marxat amb les mans buides "La societat de la neu" i "Robot dreams" però, com deia Nando Parrado, "jo vaig guanyar l'Oscar fa 50 anys".