Jenn Díaz, supervivent de violència masclista: "La primera bufetada només va ser un pas més"

Parlament de Catalunya, 7 de febrer del 2019. La cambra debat sobre la violència masclista i la diputada d'ERC Jenn Díaz vol aprofitar l'ocasió per fer un pas endavant.

No és fàcil i sap que aquest gest ho pot canviar tot, però fa dies que ha decidit fer-ho públic: ella també ha estat víctima de violència, física i psicològica i es considera una supervivent.

Tot i la claredat del missatge d'aquell dia, Díaz explica que no li havia estat mai fàcil posar paraules al que havia viscut.

Ara fa un pas més i narra la seva experiència al llibre "Violència en tres actes" (Editorial La Magrana), que publica amb la intenció de poder ajudar altres dones que visquin o hagin viscut situacions similars. Ho ha explicat, en una entrevista amb Manel Alías, al "Catalunya nit", de Catalunya Ràdio.

Tres actes i un disc per explicar l'horror

El títol que Díaz ha triat per a aquest llibre està estretament lligat amb l'obra d'una altra catalana que també va decidir abordar aquesta temàtica. Els tres actes que sintetitzen les fases que va haver de superar són, alhora, els títols de tres de les cançons del disc "El mal querer", que la cantant Rosalía va llançar l'any 2018.

Díaz diu que analitzar aquell àlbum la va ajudar a prendre consciència de la seva situació:

"El feminisme ha fet molta feina en els darrers anys, però quan jo havia de fer aquest procés, amb 18 anys, tots aquests discursos no hi eren. El disc de Rosalía em va ajudar a explicar-me tot això."

El primer acte s'anomena "Auguri" i fa referència als senyals que haurien d'indicar que es comença a ser víctima de violència. En el seu cas, no van ser fàcils d'identificar, perquè ella mateixa es repetia que era una relació "complicada" o "difícil", perquè, simplement, no s'entenien amb la parella.

"Sovint dibuixem l'agressor com una persona malvada, sense grisos, sense matisos, que sempre actua fent el mal. Si el dibuixem així, és molt fàcil fer-lo fora de la teva vida", assenyala Díaz, que subratlla que "quan aquell suposat monstre és una persona amb qui tu tens una relació, costa entendre els senyals".

En la segona fase, que Díaz identifica amb el concepte "Clausura", arriba el possible punt d'inflexió. En el seu cas va ser una bufetada, la primera, que li va deixar un ull inflat. Ara, vist amb perspectiva, identifica aquella agressió com un fet clau, però en aquell moment no va ser així:

"Sovint pensem que les agressions físiques et fan obrir els ulls, però la primera bufetada només va ser un pas més."

Per explicar la seva situació en aquella època, Díaz fa servir la metàfora de la granota escaldada, que acaba bullida sense adonar-se'n perquè li han anat apujant la temperatura de manera gradual. "Hi ha una normalització progressiva, es van autoritzant noves fases d'aquesta escala de violència. Això passa perquè la violència psicològica exerceix un poder molt fort i, quan arriba la física, és perquè ja està permesa", puntualitza.

Sovint, aquests episodis de violència explícita van acompanyats d'una reconciliació immediata que, fins i tot, pot anar acompanyada d'una suposada disculpa, en un mecanisme que Díaz considera pervers: "Aquesta calma cíclica ho complica tot encara més, perquè tota l'empatia, la consideració o l'estima que no estan tenint amb tu, quan l'agressor es victimitza, tu la sents tota". És el que li va passar ella amb el seu agressor:

"Després de la primera bufetada, ell agafa un ganivet, es tanca en un lavabo i jo deixo de pensar que l'ull se m'està inflant, passo a patir per ell. Sembla ciència-ficció."

Finalment, Díaz estableix un tercer acte, el del "Poder": "El feminisme ens ha salvat la vida a moltes. No em va arribar quan vivia aquella violència, però sí quan m'havia d'explicar a mi mateixa que era víctima, que podia ser supervivent i que no era culpable de res".

El seu empoderament va sorgir, concretament, d'una conversa amb amigues.

"La sensació de germanor, de saber que hi ha altres dones que també hi han passat, t'ajuden a ressituar-te i a col·locar-te en un lloc que se t'ha negat. Comences a mirar-te a tu mateixa amb una mirada més compassiva i tendra."

És en aquell moment quan decideix fer-ho públic al Parlament, per posar-ho més fàcil a altres dones. Assegura que aquell pas va suposar que moltes dones se li acostessin per compartir el seu testimoni amb ella i que, per tant, està satisfeta d'haver posat aquesta qüestió sobre la taula en primera persona i des de la seva condició de diputada.

També fa una reflexió sobre el fet de compartir aquests casos en un entorn polític: "Som 135 diputats i diputades, segurament no soc l'única i n'hi deu haver d'altres que han patit i que no estan donant el seu testimoni perquè pensen que es convertiria en un punt feble que en política no et pots permetre." 

Preguntada per les denúncies d'assetjament exposades per les diputades de Junts Aurora Madaula i Cristina Casol, es limita a dir que cal ser discrets perquè aquests casos es puguin gestionar correctament, però afirma: "Tant la Cristina com l'Aurora tenen el meu suport, privat i públic, i la meva admiració."

La importància de l'entorn

"Els crits de la veïna no ens fan perdre mai la son fins que hem de trepitjar un regueró molest de sang". Díaz recupera aquesta frase de Montserrat Roig per fer èmfasi no només en la seva experiència personal, sinó també en el comportament de la resta de la societat davant dels casos de violència masclista.

En aquest sentit, fa una crida a evitar prejudicis i a estar alerta també en les relacions que suposadament són més estables o acceptades: 

"Pressuposem que hi ha una complicitat amb l'agressor, com si haguéssim permès aquella violència. Quan barregem els sentiments, tothom considera que pots prendre la decisió de marxar d'aquella situació de violència."

Si coneixem un possible cas de violència masclista, Díaz recorda que tenim "el deure d'intervenir":

"Jo vaig trobar indiferència davant dels meus crits i potser, si hagués rebut la trucada d'un policia a la porta de casa meva, hauria sabut que els meus veïns hi eren i que estaven disposats a ajudar-me."

On demanar ajuda en cas de violència masclista

Les dones que estan patint violència per part de la seva parella o exparella tenen diversos recursos per demanar ajuda.

Hi ha el telèfon específic d'atenció i informació: 900 900 120.

Funciona les 24 hores del dia tots els dies de l'any, atén consultes i urgències i és gratuït. No queda registrat al mòbil i és confidencial.

En cas d'emergència davant d'una agressió també es pot trucar al 112.

Des de l'abril del 2021 també funciona el WhatsApp 601 00 11 22 per oferir informació i assessorament a les dones que són víctimes de violència masclista.