Inimaginable no vol dir impossible: Europa, en el seu moment més decisiu

Vam decidir arriscar-nos. A dinou dies de les eleccions europees, començar un programa especial dedicat a Europa comparant la UE amb un circ i anunciant la seva dissolució no era una opció convencional. El que ens sembla inimaginable no és necessàriament impossible. I som lliures de pensar que un gir radicalment antieuropeu en el govern de països com França o Alemanya podria desencadenar la crisi distòpica a tot el continent que es va inventar Nicolás Valle, amb la complicitat de tota la redacció.

Matrimoni francoalemany en crisi

El bimotor francoalemany no roda prou fi. Angela Merkel està en plena retirada i Emmanuel Macron predica un europeisme que no troba gaires complicitats. Són responsables de gestionar el llegat dels fundadors d'una aventura que Daniel Cohn Bendit, en el seu comiat com a eurodiputat, va definir com a "fer possible l'inimaginable", la mateixa idea que he apuntat unes línies més amunt.

Vam voler posar a prova el "nostre" eix francoalemany. Vam traslladar els nostres corresponsals a Berlín i París, a ciutats d'identitat mixta i els vam citar després a Aquisgrà (o Aachen, o Aix-la-Chappelle, en alemany i francès). Oriol Serra i Josep Capella van apuntar les incerteses que es presenten amb un Emmanuel Macron assetjat per la crisi dels Armilles Grogues i per Marine Le Pen, i un relleu a la cancelleria alemanya.

Seria una sorpresa -inimaginable, però no impossible, per tercera vegada- que la candidata de la CDU, Annegret Kramp-Karrenbauer (AKK), no substituís Angela Merkel i ho fes un candidat de l'SPD o dels Verds, l'opció que creix més en l'àmbit de l'esquerra.

El Brexit i l'eliminació del Barça

Però les notícies més fresques arribaven de Londres. Es confirmava que el Regne Unit participaria en les eleccions europees, malgrat el Brexit, perquè no hi ha acord, per ara, entre laboristes i conservadors per presentar-lo a Brussel·les. I l'inimaginable s'havia fet possible -per quarta vegada en aquest article- amb la victòria del Liverpool i l'eliminació del Barça, com ens recordava subtilment Sergi Mulero, en directe.

En el paper de comentaristes expertes convidades, Carme Colomina i Saray Espejo, no veuen clar un desenllaç a l'etern atzucac del Brexit. I creuen inviable un segon referèndum a causa de la divisió dels partits i la societat britànica. No hi ha sortida, com ens reconeixia la mateixa Theresa May (la del Polònia), en un missatge especialment dedicat al nostre programa.

Ara bé, el Brexit també és una oportunitat per a la UE. Ho afirma el català que té una responsabilitat més alta en les institucions europees. Jaume Duch, director general de Comunicació del Parlament Europeu, va respondre a preguntes de Xavi Coral i d'un grup de joves del grup debat.org. Segons ell, ara que ja no hi haurà el "fre de mà" de Londres, Brussel·les podrà accelerar en la integració europea.

Les mil cares de l'extrema dreta europea

Tot dependrà de qui gestioni les institucions europees. El Parlament, que es renovarà en les eleccions del 23-26 de maig, serà possiblement més fragmentat i desapareixerà la majoria absoluta que sempre ha tingut la suma dels socialistes (PSE) i els conservadors (PPE). I augmentaran les opcions euròfobes, especialment les d'extrema dreta. Però, seran capaces aquestes forces, tan diverses entre elles, de constituir una mena d'"internacional d'ultranacionalistes" per actuar conjuntament?

És una de les paradoxes que planteja l'historiador Xavier Casals, que ens va ajudar a trobar les característiques que tenen en comú Salvini, Abascal, Farage, Le Pen, Orbán... un discurs populista i antiglobalització, associat a la xenofòbia.

Una Europa només econòmica, una Europa sense ànima

Aquestes idees han trobat el terreny per créixer a partir de l'anomenada crisi dels refugiats o crisi de l'acollida, segons qui en parli. Els valors i la imatge d'Europa es van posar en entredit quan els governs de la majoria de socis de la Unió, pressionats pel discurs de la por, van desobeir les quotes d'acolliment decretades per Brussel·les i van acordar subcontractar la contenció del flux migratori a països amb poc pedigrí en matèria de drets humans, com Turquia, Líbia o Egipte.

Com abordar aquest problema? Blanca Garcés, antropòloga i coordinadora de recerca del CIDOB, i Anna Terrón, exeurodiputada i directora de la FIAPP, van confrontar, cara a cara, les seves visions, entre l'ètica i la "realpolitik".

La incidència de la Unió Europea en les nostres vides és creixent. Però molts ciutadans continuen veient-la llunyana i poc útil, com evidencia l'enquesta de carrer que va fer Montse Sánchez.

La realitat és que portem Europa cada dia a la butxaca: l'euro. Aquesta és la gran fita del procés d'integració europea. És la principal cessió de sobirania real que han fet els estats membres. Però tampoc en aquest punt hi ha unanimitat. És un èxit, o una trampa on han quedat encallades les polítiques econòmiques nacionals, però no tots. Amb l'ajuda de dos economistes, Antoni Soy i Teresa Garcia-Milà, Francesc Serra va destriar llums i ombres del "negoci" de la Unió Europea.

El "minut d'or", un clàssic

A dinou dies de les eleccions vam tancar la nit temàtica convidant els candidats que s'hi presenten a donar motius per anar a votar. Els havíem ofert 45 segons gravats amb els seus telèfons mòbils amb el suggeriment, si volien, de comunicar el seu missatge de manera poc convencional, perquè aquesta era la línia de la nit: el documental "Europes, retrats d'un desconcert" era inclassificable, i el "Món Europa", moderadament disruptor.

Tot i així, tots van optar per la via clàssica, i segurament eficaç, del discurs davant de la càmera, com si es tractés del "minut d'or" final d'un debat. Potser no van tenir temps per pensar que, encara que sigui difícil d'imaginar, no és impossible (i ja en són cinc) una manera diferent de comunicar-se amb els electors.