Fugir de l'Afganistan per ser lliure a Catalunya: "Em van violar i em van obligar a casar-me"

Sona el telèfon. Finalment, ja ha arribat. Ens trobem en una petita sala. Mentre muntem les càmeres i plantegem la gravació, la Karina treu de dins del sobre un USB. Somriu orgullosa. És el que estàvem esperant des de fa mesos.

Aquesta història es remunta al setembre del 2024, quan sorgeix la possibilitat de parlar amb dones que viuen a l'Afganistan. Dones, la vida de les quals va quedar en pausa d'un dia per l'altre amb el retorn al poder dels talibans l'agost del 2021.

En un primer moment, el focus mediàtic va posar-hi la lupa, però, de mica en mica, la despietada allau informativa ha acabat silenciant la realitat d'un país complex, marcat pel conflicte i abocat a un futur incert. Per a les dones, la meitat del país, un futur ple de foscor.

Tanta foscor fins a fer-les invisibles, ja sigui sota un vestit que les cobreix de cap a peus o bé vivint tancades gairebé permanentment dins de casa i, si pot ser, sense finestres.

Parlar sobre la realitat de l'Afganistan des de l'Afganistan, sent, a més, dona, significa mort. Es poden buscar eufemismes, però la realitat és que aquestes dones es juguen la vida per respondre a les nostres preguntes. Tot plegat, perquè la lupa informativa del nostre món hi pari un o dos minuts d'atenció.

Les nostres preguntes van travessar mig planeta i ara, dins d'aquest USB que està connectant la Karina a l'ordinador, hi ha les respostes. Unes respostes que han sortit clandestinament i que han recorregut milers de quilòmetres fins a Barcelona, a la petita sala on ens trobem.

"Després de l'arribada dels talibans, la meva vida va canviar dràsticament. Em van violar i em van obligar a casar-me. Cada dia visc amb molta por, perquè la meva vida està en perill."

Ens diu la Jamila (nom fictici), una jove afganesa que estudiava a la universitat. Des de llavors, com les altres 20 milions de dones afganeses, té prohibit parlar en públic, no pot sortir al carrer sense un home, no pot mostrar el seu rostre fora de casa i una llarga llista de drets fonamentals (o necessitats bàsiques) que s'han esvaït d'un dia per l'altre.

Avança l'entrevista i nosaltres gravem amb la càmera el monitor on es projecta. Seria més senzill que ens hagués facilitat l'USB, però la Karina Gibert, enginyera informàtica i activista de la petita ONG catalana El Crit Virtual, ens explica que tenen comprovat que el govern talibà inverteix molts esforços a monitorar tot el que es diu d'ells fora de les fronteres i que poden seguir el rastre de les metadades que queden fixades en arxius com un vídeo gravat amb un telèfon mòbil.

Vaja, que, si ho volen, podrien trobar la Jamila i executar-la per haver comès el crim d'explicar-nos com és la seva vida.

"És molt difícil esborrar la geolocalització d'un arxiu de vídeo. Hem de protegir aquestes dones sigui com sigui, però, des d'El Crit Virtual, no volem silenciar-les. Al contrari, els volem donar la veu que no tenen a l'Afganistan. Periòdicament anem rebent atacs a les nostres webs i xarxes socials, ens les fan caure."

Cada resposta que ens dona la Jamila referma la situació extrema en què viu des que es lleva fins que se'n va a dormir. Difícil d'imaginar i difícil d'entendre a parts iguals. Marxem amb les respostes que feia mesos que esperàvem. Silenci dins del cotxe. Costa molt pair un testimoni tan colpidor. Arribem a la següent destinació.

Una oportunitat per a les refugiades

Ens hem de trobar amb la Sílvia Sala, membre d'una altra petita ONG catalana, People Help. El seu activisme és sobre el terreny. Periòdicament fa viatges al Pakistan.

Fa mans i mànigues per treure els milers de dones afganeses que s'hi amunteguen refugiades. Les acompanya en tots els tràmits i la burocràcia per portar-les a Occident, i una de les portes d'entrada és Catalunya.

"Ara mateix, sobre l'Afganistan, es parla d'apartheid de gènere, però, a mitjà o llarg termini, crec que podríem parlar de genocidi de gènere. D'una banda, han augmentat moltíssim els suïcidis de dones i, si ara les dones no poden estudiar Medicina i metges homes no poden tractar-les, quin futur els espera?"

Ens acomiadem amb certes presses. Té la maleta a mig fer, perquè, d'aquí a pocs dies, viatja un altre cop al Pakistan. Nosaltres també marxem amb certes presses. Ens espera una dona afganesa per parlar amb nosaltres cara a cara. Ella va arribar a Catalunya de la mà de People Help fa gairebé dos anys.

Shagufa Ebrahimi ens rep amb un gran somriure. És una noia de 19 anys. No té cap por de donar-nos el nom i el cognom reals. Viu a l'Hospitalet de Llobregat i no té cap intenció de tornar a l'Afganistan mentre hi hagi els talibans al poder. No necessita amagar-se.

"Estic treballant, estic estudiant moltes coses... Ara sí que soc lliure. Podem ser aquí, en una plaça pública, parlant tu i jo. Aquesta mateixa situació, si fos a l'Afganistan, de seguida vindria la policia i a tu, com que ets un home, t'apallissarien. A mi, no, a mi em matarien."

Potser per l'energia de la seva joventut, potser pel fet d'haver reiniciat la vida a Catalunya i per tants altres motius... La qüestió és que ens explica amb molta tranquil·litat i molta pau detalls del seu dia a dia a Kabul.

Com, per exemple, com va salvar la vida d'un atemptat amb bomba dels talibans mentre esperaven prendre el poder que finalment van acabar aconseguint. Va ser tornant de les "vacances en família més boniques" de la seva vida.

El temps passa volant. Ens acomiadem i veiem com la Shagufa marxa caminant lentament i observant petits detalls del parc públic on ens hem trobat. Fa la sensació que vulgui assaborir cada segon d'aquesta nova vida que va començar fa quasi un parell d'anys.

Testimonis impactants

La Karina, entre ordinadors i activisme, deixa clar, amb els ulls vermells d'emoció, que li costa molt compaginar els seus sentiments amb el compromís de donar veu a les dones afganeses silenciades: "Jo, personalment, em concentro en la part tecnològica, perquè tots aquests testimonis m'impacten molt".

La Sílvia respira fondo abans de fer-nos una reflexió amb una serenor que només pot sortir d'un munt d'hores gestionant pors, nervis, incerteses i tants altres sentiments que surten de la seva activitat quan és al Pakistan.

Allà, les dones afganeses s'amunteguen als camps de refugiats: "De tant en tant sí que penses, mare meva, si no pots fer res. Nosaltres no podem canviar la situació... Però el que passa és que un gest teu els pot canviar la vida".

La Shagufa es posa seriosa i mostra uns ulls brillants quan deixa de mirar el passat, explicant-nos l'infern que era viure a l'Afganistan dels talibans sent una dona, i es posa a mirar cap al futur.

"El meu gran somni és ser la veu de les noies joves i també la de les dones del meu país per defensar-les."

I, finalment, la Jamila, que, amb la cara tapada de dalt a baix, des d'un lloc incert de l'Afganistan, fa equilibris amb les seves emocions mentre espera trobar una porta de sortida a la presó sense barrots on està condemnada: "Tinc l'esperança que un dia podré anar a la universitat i continuar estudiant, però aquesta esperança és molt fràgil. Cada cop que veig alguna nena, penso: quin futur li espera?"