Exmoderadors de Facebook a Barcelona: "Vèiem assassinats, violacions, tortures, era un infern"

Cada dia a la feina s'enfrontaven a veure el pitjor de la humanitat. La Judith i el John, noms ficticis per preservar l'anonimat, eren moderadors de Facebook i Instagram al centre de moderació de continguts que Telus tenia a la torre Glòries fins a la setmana passada. 

La seva feina era esborrar imatges violentes o pertorbadores de les xarxes perquè fossin una experiència agradable, divertida i segura per als usuaris. Ho feien durant tota la jornada laboral, vuit hores al dia, amb només cinc minuts de pausa cada hora. Visionaven entre 300 i 800 vídeos diaris.  
 

L'impacte de filtrar atrocitats

Els continguts dels vídeos que esborraven eren molt greus, la majoria constitutius de delicte i amb imatges molt impactants. "Un dia vaig veure un vídeo de com violaven un bebè de mesos", explica la Judith. "Duia una roba amb el mateix estampat que jo havia utilitzat amb la del meu fill", un fet que li va provocar una reacció de pànic i d'horror.

A la Judith li assignaven els vídeos que venien de l'Amèrica Llatina. Era ràpida fent la feina i molt eficient, i la van posar a moderar els continguts més extrems. "Hi ha molts càrtels i moltíssima violència", relata. "Vèiem assassinats en viu, decapitacions, gent automutilant-se, tortura i raptes i violacions de nens".

En John veia molts abusos i pornografia infantil. "Mai saps quin vídeo et vindrà, és una sorpresa", diu. Assegura que va començar a tenir problemes per menjar i insomni durant mesos: "Em vaig tancar en mi mateix i vaig deixar de tenir contacte social. Era un infern cada dia."

Els símptomes de la Judith van començar per l'angoixa i la depressió: "Tenia flashbacks del que havia vist, sentia un nadó plorar i em pensava que l'estaven agredint. El meu primer instint era trucar a la policia."
 

Ajuda psicològica insuficient

Tot i la gravetat dels continguts que havien de visionar, el suport psicològic era limitat en el temps i insuficient. Disposaven d'un màxim de 45 minuts d'atenció a la setmana. Hi havia tres torns: matí, tarda i nit. Però en el de nit no hi havia psicòlegs. 

"Ens havien arribat a dir que acoloríssim mandales per relaxar-nos o que miressim vídeos de gatets."

També els donaven consells com que imaginessin que el que veien no era real. A vegades, diuen, els escoltaven i els deien que feien una feina molt important, però quan s'acabava la sessió havien de tornar a treballar.

Ara, els 2.000 treballadors de Telus han d'abandonar la torre Glòries, sense feina i, en molts casos, sense salut mental. 

Falta de preparació

Quan van començar, cap dels dos era conscient de la violència dels vídeos que hauria de veure. Els van dir que veurien coses desagradables, però que tindrien suport psicològic. El John va considerar que era una feina fàcil i necessària per a la societat i la Judith va valorar que al darrere hi havia Facebook i que el sou era superior al d'altres contact centers. 

Per preparar-los, els van fer un curs de dues setmanes, i els primers mesos van treballar amb continguts que ja havien passat alguns filtres. Segons la Judith, l'adaptació a la feina funciona "com un maltractament progressiu": "De tant en tant veus alguna cosa, però a poc a poc comença a pujar d'intensitat."

Els treballadors firmen unes clàusules de confidencialitat que els prohibeixen parlar del que veuen amb persones externes, només entre els companys de feina. "És un ambient molt tancat, a dins tots estem igual i ho normalitzes tot. Vas agafant un sentit de l'humor molt negre, comences a acceptar coses que abans no acceptaves. I et van dient que ets un superheroi."

"L'endemà de Nadal vaig veure 800 vídeos de gent que es tallava. Vaig petar. Vaig sortir corrents, plorant. Els companys van venir a donar-me suport emocional, no teníem psicòlegs a la nit."  

Exigències de productivitat i precisió

Els mànagers els encoratjaven a treballar cada cop més, a mantenir les seves mitjanes setmanals i els llençaven missatges amenaçadors si baixaven la precisió a l'hora de classificar els continguts. 

La seva missió no era només eliminar els continguts violents. Encara que amb els primers segons ja en tinguessin prou per veure que calia esborrar-lo, havien de veure els vídeos sencers. Se'ls demanava que seleccionessin de manera molt específica quines polítiques incomplia i per què.

Tots dos van acabar de baixa per trastorns mentals greus, amb símptomes d'estrès posttraumàtic. "La meva sortida va ser per ansietat i depressió", recorda la Judith, "tenia flashbacks del que havia vist".

"Encara ara quan veig una bossa d'escombraries negra, l'associo directament amb el cadàver d'una dona trossejat. Perquè hi va haver un assassinat molt famós a l'Argentina i a mi no em paraven d'arribar vídeos on es veia aquella dona dins la bossa."  

El John explica que, durant la covid, treballava des de la seva habitació, tot sol, en el torn de nit: "Vaig veure tota mena de contingut, amb sang, crits, hi estava acostumat." Però explica que un dia es va trencar: "No podia respirar, no podia entendre com algú era capaç de fer això a una altra persona i publicar-ho amb orgull."

Quan el John va ser pare, els símptomes es van agreujar: "No podia estar a prop del meu propi fill perquè em ressonaven al cap records dels crits d'un nadó. Hi ha coses que no pots oblidar."

Malgrat que han passat tres anys, tant la Judith com el John continuen sota tractament psiquiàtric sever i estan incapacitats per treballar.

L'empresa no ha respost les preguntes de 3Cat sobre els múltiples conflictes que manté oberts.