Imatge general d'Europa
Sota la capa glaçada d'Europa es pensa que hi pot haver vida (NASA/JPL-Caltech)

Europa, satèl·lit de Júpiter, pot tenir el doble d'aigua que els oceans terrestres junts

El descobriment és un pas més en la recerca de possibles signes de vida en aquest astre glaçat, lleugerament més petit que la Lluna terrestre

Xavier DuranActualitzat

Europa, el quart satèl·lit més gran de Júpiter, deu tenir per tot el subsol grans volums d'aigua salada on es podrien haver desenvolupat les reaccions necessàries perquè la vida hi sorgeixi i s'hi mantingui.

Si bé l'existència d'oceans en el subsol de l'astre se sospita des de fa temps, un nou estudi suggereix que podrien estendre's per pràcticament tot el satèl·lit. Això es desprèn d'una recerca sobre unes grans estructures geològiques feta per Riley Culberg, Dustin M. Schroeder i Gregor Steinbrügge, de la Universitat de Stanford, I publicada a Nature Communications. Descriu les primeres observacions directes sobre aquestes formacions i suggereix que aigües salades poc profundes poden ser ubiqües en aquest astre.

Representació de com es deu veure la superfície glaçada d'Europa a la nit
Representació de com es deu veure la superfície glaçada d'Europa a la nit (NASA/JPL-Caltech)

Europa té un diàmetre de 3.140 quilòmetres, una mica inferior al de la nostra Lluna, que és de 3.475 km. En la recerca de la possible existència de vida extraterrestre, és el principal candidat, degut a la presència d'oceans sota el gran casquet de gel d'entre 20 i 30 km de gruix que cobreix el satèl·lit. L'existència dels oceans del subsol es desprèn de l'anàlisi de les imatges i dades enviades per les naus Voyager i Galileo.

Els científics han estudiat ara dues grans crestes muntanyoses gairebé simètriques, de 300 metres d'altitud i centenars de quilòmetres de llarg, separades per valls d'uns 800 metres d'ample.

Esbrinar com s'han format les crestes és important per conèixer les interaccions entre el casquet glaçat i el subsol del satèl·lit. I els tres investigadors han aprofitat l'existència d'una estructura molt similar, però molt més petita, al nord-oest de Groenlàndia.

Amb la hipòtesi que la formació s'hauria produït de forma semblant en totes dues estructures, proposen que a Europa es devien generar per processos successius de congelació, pressurització i fractura de les aigües del subsol. Culberg ho ha explicat de manera molt gràfica:

"És com quan poses una llauna d'una beguda gasosa al congelador i explota. És el tipus de procés que hauria produït aquestes crestes sota la superfície."

Si el procés es va produir realment així a Europa, els autors dedueixen que hi ha d'haver masses d'aigua salada per pràcticament tot el subsol del satèl·lit. I això hauria permès la circulació de les substàncies químiques necessaris perquè sorgissin i sobrevisquessin organismes vius.

Els autors parlen d'aigües poc profundes, però això significa entre 6.000 i 16.000 metres. I com que estarien repartides per tot el satèl·lit, això significaria un volum total d'aigua equivalent a dues vegades tota la que contenen els oceans terrestres.

La missió Clipper de la Nasa, que s'ha de llançar el 2024, podrà aportar més respostes, quan efectuï un reconeixement detallat de la lluna de Júpiter i avaluï si el subsol té les condicions adients perquè s'hi hagi desenvolupat vida, almenys amb les característiques que té la de la Terra.

 

ARXIVAT A:
CiènciaRecerca científica
Anar al contingut