Ets un imant dels mosquits? Un estudi apunta quines olors els atreuen més

Els mosquits tenen una gran preferència per algunes persones i investigadors nord-americans creuen que n'han descobert la causa --o una de les causes. La clau podrien ser els àcids carboxílics, unes substàncies que produeix el seu o greix de la pell.

L'estudi l'ha fet un equip de la Universitat Rockefeller de Nova York, encapçalat per Leslie B. Vosshall, del Laboratori de Neurogenètica I Comportament. S'ha publicat a la revista Cell.

Que les olors que desprèn un individu fan que atregui més o menys els mosquits és cosa sabuda. Una altra cosa és determinar quines substàncies i en quines proporcions resulten més atractives a aquests insectes.

Més de 2.300 proves en tres anys

Per intentar esbrinar-ho, els investigadors varen reclutar 64 persones a les que van cobrir l'avantbraç amb peces de niló. Després van tallar-les en peces de cinc centímetres i les van situar vora un caixa plena de mosquits de l'espècie Aedes aegipty.

L'objectiu era esbrinar quines peces de roba i, per tant, quin individu atreia més els mosquits. Van fer 2.330 proves durant tres anys, per comprovar si els resultats variaven.

Els resultats van indicar que hi havia un dels participants, el número 33, que destacava de forma extraordinària sobre la resta. La seva peça de niló va atreure els mosquits quatre vegades més que la del segon classificat i cent vegades més que el niló vestit per la persona que menys atreia els mosquits.

Calia, després, analitzar quines substàncies hi havia en aquella peça de niló, que havia atorgat al número 33 el gens envejable títol d'imant de mosquits.

Els resultats indiquen que hi ha tres àcids carboxílics, concretament el pentadecanoic, l'heptadecanoic i el nonadecanoic, presents a la pell dels individus més atractius per als mosquits. Però també reconeixen que hi ha deu substàncies més que no han pogut identificar, tot i que són àcids carboxílics.

A més, van constatar que la tria dels mosquits no es modificava al llarg dels tres anys. Per tant, aquest tret sembla constant a través del temps.

Els autors consideren improbable que dues persones tinguin a la pell exactament les mateixes substàncies i en les mateixes proporcions, perquè els bacteris de la pell generen moltes substàncies diferents.

Juguen un paper però no es pot afirmar que siguin determinants

En conclusió, vol dir això que s'han descobert les substàncies que atreuen els mosquits i els motiva a picar algunes persones més que a d'altres? Els mateixos autors ho matisen i reconeixen que no:

"És important fer notar que els nostres resultats no ens permeten concloure que l'abundància d'àcid carboxílic a la pell causi directament que alguns humans concrets siguin molt atractius als mosquits".

Afegeixen que demostrar causalitat requeriria establir que aquestes substàncies són necessàries i suficients perquè hi hagi "imants de mosquits". Malauradament, diuen, no coneixen cap mètode per eliminar específicament els àcids carboxílics de la pell per establir que són necessaris per atreure mosquits.

En altres paraules, els àcids carboxílics i concretament els que citen deuen tenir un paper per fer algunes persones mosquitoatractives, però no es pot afirmar que són determinants o que no hi ha altres substàncies igualment importants.

El que sí remarquen és que l'Aedes aegypti és transmissor de diverses malalties, com febre groga, zika, chikungunya i dengue, i que això provoca moltes morts cada any a tot el món.

Per això, afirmen que comprendre què fa que algunes persones sigui "imants de mosquits" podria portar a dissenyar estratègies per modificar el tipus de bacteris de la pell i així fer aquestes persones menys atractives a aquests insectes. I que predir quins són els individus més atractius --sempre parlant de mosquits- pot dur a reduir la difusió d'aquestes infeccions.

Olfacte complex

En una altra part de l'experiment, van fer la prova amb mosquits modificats genèticament per reduir-ne la capacitat d'olorar els àcids carboxílics. Si bé el niló va atreure molts menys mosquits, encara diferenciaven els individus amb més magnetisme per als insectes. Això deu indicar, segons els investigadors, que els insectes també se senten cridats per altres olors o que tenen sistemes redundants en el seu olfacte.

Això darrer encaixa amb una altra recerca, també de la Universitat Rockefeller, publicada a l'agost a Cell. El que van descobrir és que el mecanisme darrere la capacitat olfactiva dels mosquits per anar a la caça de certes persones és més sofisticat del que sembla. I ben diferent del que tenen altres animals.

Així, la majoria d'animals té neurones específiques per detectar certes olors. Però en els mosquits això és diferent, i fins i tot quan els investigadors d'aquesta segona recerca van eliminar certs gens, els mosquits trobaven altres vies per identificar les mateixes olors.

Tot plegat indica que cada vegada es coneix més sobre com funciona l'atracció que desperten algunes persones en els mosquits. Però també que cada vegada se sap que el panorama és complex i que, de moment, no hi ha solucions clares i fàcils.