"Es feia tot el que estava prohibit": la història poc coneguda de les escoles del CEPEPC

Una vuitantena d'escoles privades van néixer com a alternativa a l'escola franquista i amb l'objectiu de ser públiques després de la dictadura

Enllaç a altres textos de l'autor Mireia Rom Salvador

Mireia Rom Salvador

Periodista de la secció de Societat de TV3

@mireiarom
Actualitzat

Entre la dècada dels 50 i dels 60, van néixer a Catalunya una vuitantena d'escoles privades que van desafiar el sistema pedagògic franquista i que tenien la voluntat de convertir-se en centres públics un cop es restaurés la democràcia.

La majoria d'aquestes escoles van néixer com a cooperatives de famílies i mestres.

D'una banda, famílies que volien per als seus fills una escola diferent al centre havien estudiat i que s'allunyés de les escoles públiques del règim franquista --les anomenades escoles nacionals--, les escoles religioses i les acadèmies.

I, de l'altra, mestres que volien recuperar el llegat pedagògic de la Mancomunitat i de la Segona República, i entroncar-lo amb el ressorgiment dels moviments de renovació pedagògica.

És una història poc coneguda i poc documentada que ara sis mestres d'aquelles escoles han plasmat al llibre "El CEPEPC des de dins. La força col·lectiva d'una convicció", editat per l'Associació de Mestres Rosa Sensat.

"Aquesta conjunció de pares i mestres van fer que, amb una sabata i amb una espardenya, es poguessin crear aquestes escoles", explica Montserrat Gibert, mestra de l'Escola Barrufet de Sant Boi de Llobregat.

El 1978 es van agrupar en el Col·lectiu d'Escoles per l'Escola Pública de Catalunya (CEPEPC), amb l'objectiu d'integrar-se a la xarxa pública després de la dictadura. Sota aquest paraigua es van unir escoles que formaven part de Coordinació Escolar, que tractava temes pedagògics, i de la Unió de Cooperatives d'Ensenyament de Catalunya, que s'encarregava de la gestió dels centres.

Com eren aquestes escoles?

En plena dictadura, a les escoles del CEPEPC la llengua vehicular era el català, els nens i nenes aprenien junts, es treballava per projectes, es feia servir material propi en lloc dels llibres oficials, els infants sortien de colònies...

En definitiva, "es feia tot el que estava prohibit", recorda Ricard Aymerich, director de l'Escola Anxaneta de Mataró entre els anys 1983 i 1985, i entre el 1994 i el 1996.

D'anècdotes, en tenen una pila. Quim Lázaro, que va ser director de l'Escola Baloo de Barcelona entre els anys 1983 i 1991, i entre el 1996 i el 2003, en destaca una que es va viure a moltes escoles.

"Recordo que, quan venia l'inspector, l'entreteníem a l'entrada de l'escola, trèiem la foto del Sant Crist i la foto de Franco, i portàvem els nens al pati, perquè no veiés que a les aules teníem els nens i les nenes junts."


Mestres especialistes i gestió democràtica

Mentre que a la resta de centres públics el tutor era el mestre que impartia totes les matèries, les escoles del CEPEPC comptaven amb especialistes de música, d'arts plàstiques, d'anglès i d'educació física.

Molts centres també van ser dels primers a tenir consell escolar, amb representants de docents i famílies, que més endavant es va fixar per llei com l'òrgan de participació de tota la comunitat educativa. També n'hi va haver de pioners a tenir la biblioteca com a centre neuràlgic i biblioteques a les aules.

Aquesta visió democràtica impregnava el dia a dia del centre, on a cada classe es feien assemblees i s'escollien delegats com a representants de l'alumnat, i eren molt freqüents les reunions entre pares, mares i mestres per decidir qüestions sobre l'escola.

Les famílies, expliquen els autors, "se sentien seva l'escola". Ricard Aymerich, director jubilat de l'Escola Anxaneta: "Quan arribava el setembre, es feia una crida en dissabte a les famílies per adequar les aules".

"Allò era una festa: hi havia persones pintant, d'altres traginant mobles, alguns arreglant portes… I si hi havia algun pare que fos pintor o fuster, ens explicava com ho havíem de fer."

Per garantir la viabilitat de les escoles, Gibert reconeix que "les famílies havien de fer un gran esforç econòmic i els mestres cobràvem poquíssim".

Perquè ningú es quedés fora, moltes van establir un ventall ampli de quotes perquè les aportacions més altes poguessin cobrir les de les famílies amb menys poder adquisitiu.

Escola Baloo (3Cat)

Recuperació de les tradicions i contacte amb la natura

Es van recuperar, a més, les festes populars i les tradicions que havien quedat arraconades durant la dictadura. Ho aprofitaven, segons explica Gibert, per treballar de manera transversal totes les matèries, un plantejament competencial i que trencava amb l'aprenentatge predominant, basat sobretot en la memòria.

També es potenciava el contacte amb la natura i l'entorn. N'és un referent l'Escola Baloo de Barcelona, a tocar del parc natural de Collserola, on els infants avui continuen fent el pati.

Quim Lázaro, mestre jubilat de l'Escola Baloo: "Quan vaig veure ‘El mestre que va prometre el mar', em va recordar molt el que fèiem nosaltres, en contra del sistema".

Un llarg procés fins a la llei d'integració

El 1978 es va restablir la Generalitat de Catalunya i el 1980 es van celebrar les primeres eleccions al Parlament després de la restauració de la democràcia, que van donar la victòria a Convergència i Unió, amb Jordi Pujol al capdavant.

"En aquell moment es va començar a lluitar per passar a la xarxa pública tenint en compte que Catalunya havia recuperat les competències en educació", afirma Lázaro. Tanmateix, en paraules de Gibert, "van venir les dificultats".

El Parlament va entomar l'encàrrec de redactar una llei perquè les escoles del CEPEPC poguessin passar a la xarxa pública, però les discrepàncies entre els partits polítics van fer que el procés es dilatés molt més del que esperaven els seus impulsors.

AIxò va empènyer el col·lectiu a sortir moltes vegades al carrer. "Sabíem que, si no ens manifestàvem, no passaríem a la xarxa pública", es mostra convençut Lázaro.

De totes les mobilitzacions, recorden, sobretot, la recollida de signatures al parc de la Ciutadella el juny del 1982, la Diada per l'Escola Pública Catalana a Granollers el 2 de desembre del 1979, les mobilitzacions a la plaça Sant Jaume, les protestes davant el Departament d'Educació, o la jornada del 24 de maig del 1985 en què van fer una hora de classe al carrer com a mesura de pressió per reunir-se amb la conselleria.

S'hi van sumar moltes hores de negociacions amb el govern, amb el conseller d'Educació Joan Guitart, la directora general d'Ensenyament Primari, Sara Blasi, i la directora general de Batxillerat, Carme Laura Gil. Tot el que s'acordava, destaquen els autors, es referendava posteriorment en assemblea amb la resta de membres del col·lectiu.

També valoren el suport que van rebre per part dels sindicats, els moviments de renovació pedagògica i els mestres que treballaven a les escoles públiques i que, durant anys, havien intentat modernitzar el sistema pedagògic des de dins.

Finalment, el 1983 el Parlament va aprovar la que es coneix com a llei del CEPEPC. És la normativa que permetria passar a la xarxa pública les escoles del col·lectiu, i també altres centres que compartien els mateixos principis pedagògics. En total, es van integrar unes 80 escoles, amb 1.260 professors i 25.000 alumnes.

 

Renúncies a canvi de passar a la pública

Formar part de la xarxa pública era un dels objectius fundacionals d'aquestes escoles, però també va comportar concessions "doloroses".

Van haver de renunciar als cursos d'infantil 3 ­­--a l'escola nacional no es començava l'escolarització fins a 1r de primària--, als mestres especialistes, al personal administratiu i a algunes hores lectives, ja que les escoles del CEPEPC feien més hores lectives de les 25 hores setmanals del sistema públic.

Tampoc podien passar a la pública els estudis de BUP i COU, equivalents a 3r i 4t d'ESO i al batxillerat. L'Institut Escola Costa i Llobera de Barcelona va ser l'únic que va passar a la xarxa pública amb les etapes de primària i secundària, i es va convertir en el primer institut escola després de la Segona República.

Tres directors d'escola del projecte CEPEPC (3Cat)

Tot plegat va fer que "a cada escola hi hagués un debat molt important i crucial", en paraules d'Aymerich, sobre si convertir-se en escoles públiques compensava totes aquestes renúncies pedagògiques.

En alguns casos, van ser les AFA les que van assumir el cost de mantenir els especialistes o les aules de 3 anys, i alguns ajuntaments van contractar el personal de consergeria.

O passar a pública o tancar l'escola

Per a algunes escoles, formar part de la xarxa pública era una qüestió de supervivència, perquè havien quedat molt endeutades. Els centres amb una situació més delicada eren els que no podien accedir a subvencions perquè se'ls requeria que abans fessin obres per adequar els espais.

Montserrat Gibert, mestra jubilada de l'Escola Barrufet: "La Generalitat va assumir el deute de les escoles. Tota la resta, ho vam lliurar: els edificis, el material, el bagatge pedagògic…"

Una altra de les qüestions més sensibles, la integració dels mestres al sistema públic, es va fer a través d'unes oposicions restringides, i també es va aconseguir que es reconegués l'antiguitat d'aquests docents.

Amb tot, 15 escoles van decidir mantenir-se com a cooperatives i ser escoles concertades.


Les "bases" de l'escola pública catalana

Més de seixanta anys després, els autors del llibre coincideixen a destacar que les escoles del CEPEPC, juntament amb les altres forces de renovació pedagògica, van assentar les bases del que és ara l'escola pública catalana.

Montserrat Gibert, mestra jubilada de l'Escola Barrufet: "Veure que l'escola pública actual té uns principis similars als nostres, per no dir gairebé iguals, és el més gratificant de tot."

Quim Lázaro, director jubilat de l'Escola Baloo, assgura que l'escola pública catalana és el fruit de tres grans eixos: "Els moviments de renovació pedagògica i les escoles d'estiu de Rosa Sensat, el CEPEPC i els companys de l'escola pública que lluitaven pel mateix que nosaltres."

Ricard Aymerich, director jubilat de l'Escola Anxaneta: "Segurament el que n'ha quedat són valors personals per fer millor aquesta societat, que és el que buscàvem: posar a l'abast de tothom una escola de qualitat."


Quines escoles van formar part del CEPEPC?

Una vuitantena d'escoles d'arreu del territori, sobretot a la demarcació de Barcelona, van formar part del CEPEPC. Són aquestes:

 

També hi va haver altres escoles privades que, tot i no formar part del col·lectiu, es van integrar a la xarxa pública amb la llei del CEPEPC.

ARXIVAT A:
Educació Memòria històrica
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut