Empoderar dones que no tenen res: la lluita pels drets davant la misèria i la violència al Congo

Com es pot parlar de drets enmig de la misèria a dones desplaçades que ho han perdut tot, que han patit una violència sexual atroç, que la seva principal preocupació és sobreviure, aconseguir un tros de pa perquè els seus fills no morin de gana? Si els esforços no es concentren a aconseguir la pau i aquesta no arriba mai, no es podrà parlar mai dels drets de les dones...

La República Democràtica del Congo podria ser un dels països més rics del món… Però és a la cua. Primer el va esprémer la colonització, era el vedat privat del rei Leopold II de Bèlgica. Ara, 130 grups armats es disputen el control de la seva riquesa: coltan, or, coure, diamants. Són més de vint anys de guerra.

El resultat és que el 73% de la població viu sota el llindar de la pobresa, que hi ha 4 milions i mig de desplaçats per la guerra i que l'esperança de vida és de només 58 anys.

Enmig d'aquest panorama, l'Yvette Mushigo, de la xarxa de dones per la pau i la reconciliació, batalla per empoderar les dones, una tasca numantina en una societat tan pobra i profundament patriarcal.

"Tots els mitjans es concentren en la pau per això no es fan ni carreteres, es converteix en la justificació per no fer res més, per tant posar fi a aquest cicle de conflicte és la prioritat"

"Els hi parlem de drets, però aquests drets on els exerciran? a qui els reclamaran?

Descobrir que tenen drets

Per Mushigo, el primer pas per sortir d'aquest bucle és identificar els problemes. Per això donen un telèfon mòbil a les dones, perquè enviïn un missatge cada vegada que pateixen o observen violència.

La identifiquen i la comparteixen en un programa de ràdio per conscienciar les dones i saber les seves necessitats. Parlen del dret a la sanitat, a la propietat, a l'herència. Però és difícil avançar en un conflicte enquistat.

Fins i tot les ONG marxen cansades de no poder treballar:

"Hi ha països que tenen interès en què el desordre continuï perquè permet l'explotació il·lícita de tots els recursos."

Violència sexual atroç

Actors locals, regionals i internacionals obtenen grans beneficis gràcies al caos, a la violència i a la guerra. Ella posa tres prioritats per combatre-ho: seguretat, acabar amb la impunitat i reparació a les víctimes.

La violència contra les dones al Congo, diu Mushigo, no és només bèl·lica, sinó que és multiforme: més càrregues a la llar des de petites, casaments forçats... i, sobretot, la violència sexual. Un estudi de l'American Journal of Public Health alertava el 2011 de 400.000 violacions en un any en aquest país de cent milions d'habitants. Moltes d'aquestes agressions són salvatges, amb objectes com la culata del fusell que destrossen les vagines de les víctimes.

I la violació no és només una arma de guerra. El 75% de les congoleses a l'est del país han patit violència física o sexual per part de la seva parella.

"Som en una societat patriarcal on tot el pes de consideració està en l'home, un home ferit per les conseqüències de la guerra, que no treballa, que ha perdut als seus i tota la còlera l'aboca sobre la dona. La vida d'una dona a casa nostra, sobretot als pobles, és una vida continua de violència  i quan parles amb elles llavors descobreixen que, de fet, l'han patit tota la vida."