"Els Segadors", 30 anys com a himne oficial: insubstituïble o modificable?

Generació rere generació, durant més d'un segle havia rebut el tracte d'himne oficiós. Era considerat tot un símbol del catalanisme, del poble, però no va ser fins fa trenta anys que "Els Segadors" es va oficialitzar com a himne nacional de Catalunya.

Un 25 de febrer de 1993, el Parlament de Catalunya ho aprovava per unanimitat de tots els grups, arran d'una proposició de llei impulsada per Oriol Martorell, fundador de la Coral Sant Jordi i aleshores diputat del PSC. Una fita històrica, que aconseguia posar d'acord tots els colors de l'arc parlamentari.

Malgrat que la proposta d'Esquerra Republicana de cantar-lo durant el ple fos desestimada, des d'aleshores, "Els Segadors" acompanyaria la institució i el país en els moments més emotius i solemnes.

La idoneïtat d'"Els Segadors"

"Les dificultats per constituir la nació van fer que actuéssim amb un himne que es va fer als carrers, a les places, des de l'activisme i donant moltes giragonses polítiques", explica Jaume Ayats, professor de la UAB i autor del llibre "Els Segadors: de cançó eròtica a himne nacional".

La celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992, consagraven "Els Segadors" com un himne amb potencial per esdevenir oficial. La seva obertura al món va ser l'avantsala de la llei que un any més tard aprovaria el Parlament. Tanmateix, la pugna amb El Cant de la Senyera o La Santa Espina, ja present aleshores, s'ha anat dilatant en el temps fins avui.

L'autor de la darrera versió oficial de l'himne (2006), el compositor Antoni Ros Marbà argumenta que a banda de la seva vàlua, part de l'èxit s'explica perquè reivindica la revolta del Corpus de Sang de 1640. Una derrota, considera, que ha quedat impregnada en l'esperit dels catalans: "El cant de la senyera, de Millet i Maragall, és un himne gloriós, magnífic, però és l'himne de l'Orfeó Català. 'Els Segadors' té orígens molt més antics", explica Ros Marbà.

Les alteracions d'"Els Segadors"

De romança eròtica cantada per pagesos fins a crit de guerra, "Els Segadors" va viure tot tipus de vicissituds abans d'esdevenir himne. Posteriorment, el text i la música de finals del segle XIX d'Emili Guanyavents i Francesc Alió també han estat reinterpretats per adaptar-se als nous temps.

Versions musicals per a tots els gustos l'han portat a l'arena del pop, el rock o fins i tot, el hardcore. També ha rebut crítiques des de diversos sectors, en clau de gènere o pel seu tarannà bèl·lic, entre d'altres. Tot plegat fins al dia d'avui, 30 anys després, que conviden a reflexionar sobre la seva vigència.

Una de les darreres versions, de Magalí Sare i Manel Fortià, va aixecar polseguera durant la presa de possessió del president Pere Aragonès, el maig del 2021. L'artista vallesana va rebre l'encàrrec d'interpretar-lo i en va modificar el gènere per sentir-s'hi identificada, explica, i canviar l'imaginari que associa els segadors amb guerrers.

Malgrat no pretendre-ho, va generar una onada de polèmica a les xarxes: "Va servir, perquè es va parlar de música, de símbols. La cultura, la llengua, tot evoluciona d'una manera orgànica i de vegades les coses institucionalitzades són més rígides i canviar-les em sembla una bona manera de fer-se preguntes", reflexiona ara Sare.

La seva visió, del parer que un himne nacional es pot modificar, és representativa d'un sector de la societat, com també ho és la de Ros Marbà, als antípodes, que considera l'himne un senyal d'identitat insubstituïble. Sense dades recents que reflecteixin la identificació dels catalans amb els símbols institucionals, doncs, és pertinent qüestionar-se si es pot canviar l'himne, o no.