Els rohingyes, el poble minoritari que no vol ningú
A l'agost farà vuit anys que els rohingyes van patir un intent de genocidi que va forçar-ne a més d'un milió a fugir de Myanmar a Bangladesh, on malviuen en el camp de refugiats més gran del món
Els rohingyes són la minoria més perseguida del món, segons l'ONU. A banda del genocidi del 2017, quan prop d'un milió de rohingyes van fugir majoritàriament a Bangladesh, han patit altres intents de neteja ètnica. Hi va haver matances els anys 40, quan es va aprofitar el context de la Segona Guerra Mundial, o també el 1978.
Ha esdevingut un poble que no vol ningú, com explica al pòdcast "Mapamundi" Daniel Gomà, professor a la universitat de Cantàbria i expert en estudis asiàtics.
"Els països musulmans no els volen perquè són pobres i la resta perquè són pobres i musulmans. Bangladesh no els vol perquè ja té prou problemes i una població desmesurada. Si fossin rics, els acceptarien encantats."
Per aquest professor, la repressió de l'exèrcit birmà és un reflex del que sent la població birmana, de majoria budista, vers els rohingyes.
Potser no estan d'acord amb els mètodes, però la idea final que cal expulsar-los la comparteix la majoria de la població birmana, fins i tot la mateixa Aung San Su Txi, Premi Nobel de la Pau, que va ser líder de facto a Myanmar abans del darrer cop d'estat.
Qui són els rohingyes
Els rohingyes són un poble musulmà sunnita d'origen bengalí amb llengua pròpia que viuen en minoria a la regió de Rakhine, al nord-oest de Myanmar.
El 1982 se'ls va retirar oficialment la nacionalitat amb l'argument que no formen part de la societat, ja que les autoritats birmanes els consideren una conseqüència de la colonització britànica, i promouen la seva expulsió del país.
Una de les raons principals és que tenen molts fills i d'aquí 20-30 anys serien predominants demogràficament a Rakhine, un estat de majoria budista.
La majoria dels rohingyes són descendents de la població que els britànics van obligar a anar a treballar els camps del Rakhine al segle XIX, després de la primera guerra anglo-birmana del 1825. Els calia mà d'obra.
No tots els rohingyes han marxat a l'exili
Actualment uns 600.000 resisteixen a Myanmar, on es troben entre dos focs, d'una banda dels militars birmans i, de l'altra, l'exèrcit de Rakhine, que busca la independència de l'estat birmà del mateix nom.
Ho explica al pòdcast "Mapamundi" Meenakshi Ganguly, sotsdirectora per a Àsia de Human Rights Watch.
"Els dos bàndols els van reclutar per la força i els van enviar al front. Molts hi van morir. L'exèrcit de Rakhine va creure que no hi podia confiar perquè lluitaven amb els militars i van cremar molts poblats, la gent va morir i, per descomptat, els militars també van disparar indiscriminadament contra pobles rohingyes."
Es dona una paradoxa perversa: els militars birmans no reconeixen la ciutadania birmana dels rohingyes, són considerats apàtrides, però en canvi els obliguen a allistar-se a l'exèrcit.
La majoria dels refugiats, en un camp
Gairebé un milió de rohingyes viuen al camp de refugiats més gran del món, el de Coxsbazar, a Bangladesh. Ho fan en construccions precàries de bambú, plàstic, fusta i llauna, i sense serveis bàsics.
S'han arrelat al camp, malgrat la precarietat de viure en un indret molt afectat pel canvi climàtic i propens a les inundacions.
Afortunadament l'actual govern de Bangladesh, encapçalat de manera interina pel Nobel de la Pau i economista Muhammad Yunus, s'ha compromès a no fer tornar els rohingyes a Myanmar. També n'ha aturat la recol·locació forçada a la remota illa de Bhasan Char, al golf de Bengala, més exposada encara a les inundacions pel canvi climàtic.
Daniel Fuencubierta és un dels membres de Pallassos sense Fronteres que va anar 15 dies a Coxsbazar. Aquest pallasso, que ha visitat altres camps de refugiats al Líban o a Gaza, entre d'altres, explicava al pòdcast "Mapamundi" què li deien els refugiats:
"'No sabem si morirem demà, llavors aquí hem de riure sempre', em deien. Aquí quan parlem que hem de viure al dia no és ben bé així, tothom pensa en el futur. En un camp de refugiats la gent sí que viu al dia perquè de debó no sap què els passarà demà."
Pallassos sense fronteres també va comprovar que als camps es reprodueix la mateixa societat musulmana tradicional, que no està acostumada a veure dones actuar en públic.
Ho va comprovar Marina Benítez, pallassa i contorsionista, que també va anar a l'expedició de Pallassos sense Fronteres a Bangladesh.
"Les expressions de les nenes i de les dones quan actuem les dones són increïbles; les anima molt. Pensen: 'Nosaltres també podem arribar a fer això, també som fortes i podem fer riure.'"
Les retallades en l'ajuda internacional de Trump
Des del 2017, els Estats Units han estat un dels principals contribuents en ajuda humanitària per als refugiats rohingyes. Amb l'arribada de Trump a la Casa Blanca això ha canviat.
El gener va congelar l'ajuda exterior nord-americana durant tres mesos, mentre es revisava. El seu secretari d'Estat, Marco Rubio, va confirmar a mitjans de març el final dels 83 programes de l'agència de desenvolupament USAid.
Guiomar Todó, directora general adjunta d'Educo, una ONG barcelonina que treballa al camp de refugiats de Bangladesh en programes d'educació i de protecció infantil, en reconeixia les conseqüències
"Evidentment que tindrà un impacte; el 52% del finançament de Coxsbazar era dels Estats Units, concretament 23 milions de dòlars que anaven a educació."
La resta de contribuents en ajuda s'han mogut, com ara la Unió Europea, que dedica una part del finançament a crisis oblidades com la del poble rohingya.
Així, el Programa Mundial d'Aliments ha anunciat que no reduirà a la meitat els 11,60 euros mensuals que es gastaven en les racions d'alimentació per refugiat. L'ONU i els seus socis han aconseguit prop de mil milions de dòlars per continuar l'ajuda.
Un retorn que sembla impossible a Myanmar
El febrer del 2021 hi va haver un cop d'estat que va tornar a posar els militars al poder. De fet, no n'havien marxat mai completament.
Ara s'hi viu pràcticament una situació de guerra civil.
Això encara posa més difícil un hipotètic retorn dels rohingyes al seu país. Tot plegat, fa preveure un futur negre per als joves rohingyes, com explica Meenakshi Ganguly, de HRW.
"Ara mateix soc molt molt pessimista. Estic molt preocupat pels joves rohingyes que han crescut als camps de refugiats. No tenen esperança en el futur."
