Els identitaris desfilen a Viena: qui són aquest moviment de renovació de l'extrema dreta

Quan parlem d'identitaris ens hem de remetre obligatòriament a França fa una mica més de dues dècades. Va ser allà, l'any 2002, quan el Moviment Identitari va començar a prendre forma després de la dissolució, per imperatiu judicial, del partit neofeixista Unité Radicale (UR), arran que un dels seus militants, Maxime Brunerie, va ser acusat de temptativa d'assassinat contra el llavors president de la República Francesa, Jacques Chirac.

El nou moviment va gestar-se al voltant de l'organització Les Identitaires, reconvertit oficialment en partit polític a partir de l'any 2009 i que finalment l'any 2012 donà lloc al braç juvenil anomenat Génération identitaire (GI). És segurament l'entitat que va popularitzar més aquesta branca de l'extrema dreta, gràcies al seu activisme que combinava renovació ideològica de l'escena ultradretana, activisme juvenil i noves tàctiques comunicatives sorgides de l'impacte de les xarxes socials.

GI es va donar a conèixer amb la mediàtica ocupació d'una mesquita a Poitiers, quan un centenar de militants de la nova ala juvenil van ocupar el centre de culte d'aquesta població. Van penjar una pancarta amb la inscripció "732!", fent referència a la victòria de Carles Martell quan va guanyar la batalla de Tours a l'Emirat de Còrdova l'octubre de l'any 732, que frenava així l'expansió musulmana més enllà de la península Ibèrica.

Dels grups d'afinitat a Facebook, passen a crear-se seccions nacionals, especialment a Àustria i a Alemanya. Salten de Facebook als carrers, enxarxats sobretot entre les joventuts lepenistes, però també entre els joves del Freiheitliche Partei Österreichs, l'FPÖ i posteriorment d'Alternativa per Alemanya (AfD).

A Àustria i Alemanya, es nodreixen de desencantats de l'ala juvenil del neonazi Partit Nacional Democràtic d'Alemanya (Nationaldemokratische Partei Deutschlands - NPD), d'activistes que volen distanciar-se de l'escena cap rapada i terrorista. Molts dels seus membres provenen de les fraternitats estudiantils (anomenades Studentenverbindung) esteses pels països germanòfils i conegudes pels seus tics conservadors, ultrapatriotes, cristians i, fins i tot, filofeixistes.

La renovació ideològica de l'extrema dreta

Els identitaris són un actor important de la renovació ideològica de l'extrema dreta del segle XXI perquè es presenten com l'avantguarda intel·lectual d'aquest sector polític. No tenen la voluntat de crear grans organitzacions de masses, sinó de ser influents a tota l'escena, sobretot entre les joventuts dels partits ja existents i dels quadres dirigents de les organitzacions polítiques parlamentàries d'arreu d'Europa, també de casa nostra.

Tenen un discurs marcadament islamòfob, antiliberal, contrari al multiculturalisme, però alhora defugen de l'estigma neonazi. Això darrer ho fan a consciència especialment amb una acurada posada en escena marcadament juvenil i renovant referents ideològics, però també formals: a les manifestacions del Moviment Identitari estranyament s'hi veuran esvàstiques, salutacions feixistes o es criden consignes que els puguin relacionar directament amb els feixismes d'entre guerres.

Paradoxalment, el Moviment Identitari és un dels millors exemples del neofeixisme del segle XXI.

Els identitaris defensen el conspiracionisme del Gran Reemplaçament i, des de fa un temps, han impulsat el concepte de la "reemigració" com a eufemisme de la deportació massiva de migrants que consideren incompatibles amb els valors de la "cultura occidental", ja siguin nouvinguts arribats fa poc, com de descendents de migrants establerts als respectius països des de fa generacions.

Existeixen almenys 12 sucursals del moviment identitari a Europa. Totes elles han emprat una imatge corporativa similar, amb els colors groc i negre i en una primera etapa, l'adopció del símbol de la lambda, una lletra de l'alfabet grec. Un emblema que als darrers anys han anat abandonant (a Àustria és un símbol il·legal, igual que l'esvàstica) fins al punt que avui moltes de les delegacions dels identitatris ja no la fan servir mai públicament.

No existeix cap organització paraigua del Moviment Identitari, cada sucursal s'organitza de manera autònoma sota una mateixa estratègia paneuropea.

Qui és el seu líder?

El seu líder és precisament un jove austríac, Martin Sellner, que fa uns mesos va saltar a la palestra mediàtica de nou (acumula un bon historial de detencions, escàndols i expulsions de diferents països, arran del seu activisme ultradretà) per ser un dels màxims implicats en el pla secret entre identitaris i neonazis per ordir una deportació massiva de migrants a Alemanya.

Una reunió feta a Potsdam el 25 de novembre del 2023 va comptar amb el suport d'empresaris d'alta volada que van pagar una donació mínima de 5.000 euros per assistir-hi —finançaven així el pla secret de Sellner.

La trobada va comptar amb l'assistència d'alts càrrecs del partit d'extrema dreta AfD i fins i tot de militants del partit conservador Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya (CDU).

Crònica d'un despropòsit monumental

L'organització convocant de la manifestació, el Moviment Identitari d'Àustria (Identitäre Bewegung Österreich - IBÖ) no ha escollit ni un lloc ni una data atzarosa. Malgrat que l'efemèride no ha estat reivindicada en cap moment, a ningú se li escapava que precisament el 20 de juliol es commemorava el 80è aniversari de l'Operació Valquíria, quan aquella mateixa data de 1944, un cop la guerra ja estava pràcticament perduda, l'aristòcrata i tinent coronel alemany, Claus von Stauffenberg va liderar un atemptat fallit contra Adolf Hitler.

Reivindicar Stauffenberg pel Moviment Identitari representava una oportunitat ideal per distanciar-se formalment del nazisme i presentar-se com una cosa diferent, nova, malgrat que la majoria dels seus membres i, fins i tot, el seu cabdill, Martin Sellner, arrosseguen un currículum ben farcit de militància en l'escena neonazi.

El lloc d'inici de la marxa, la cèntrica plaça de Helmut-Zilk, tampoc era casual, ja que aquest espai es caracteritza per allotjar un conjunt escultòric monumental en record de l'holocaust i una gran roca tallada gravada amb un text al·legòric contra el feixisme.

La plaça està construïda sobre el solar que va deixar un bombardeig aliat sobre la ciutat de Viena, un fet que convertia l'emplaçament en doblement ideal: per una banda, els identitaris s'allunyen de l'estigma neonazi --força complicat, davant de la presència d'un bon grapat de caps rapats amb simbologia característica-- i per altra banda, es victimitzen reivindicant un emplaçament castigat per les bombes aliades.

Apoderar-se de conceptes

Unes contradiccions que paradoxalment, són de les que s'alimenta l'extrema dreta actual.

No cal marxar d'Àustria per comprovar com des de fa anys, l'extrema dreta s'ha apoderat de conceptes com la paraula llibertat. El partit de la Llibertat d'Àustria (Freiheitliche Partei Österreichs - FPÖ) fundat en plena postguerra l'any 1949, per un conglomerat d'excombatents nazis i nacionalistes pangermànics, n'és el millor exemple.

Un partit que precisament és una de les puntes de llança de la renovació de l'extrema dreta europea i que pot tornar a assaltar les institucions del país amb una possible victòria electoral a les pròximes eleccions del 29 de setembre.

De fet, activistes i membres de les joventuts de l'FPÖ i d'AfD, van ser presents a la manifestació dels identitaris, deixant clara la bona sintonia entre el front parlamentari de la dreta radical populista i el Moviment Identitari, que defuig del front parlamentari tot pretenent ser un referent juvenil, ideològic, però també lobístic, influint políticament sobre els programes electorals de les organitzacions parlamentàries ja existents.

Una manifestació a Viena

La manifestació va començar amb puntualitat germànica a les 4 de la tarda amb una marxa d'un quilòmetre en línia recta pel centre de Viena. La pancarta de la capçalera de la manifestació recollia solitàriament el lema-concepte amb el qual treballen des de fa uns anys els identitaris: "Reemigració", on la lletra "A", curiosament, havia perdut el pal, convertint-se així en l'emblema prohibit de la lambda.

Aguantant la gran lona hi havia una estudiada representació juvenil amb presència internacional i un bon grapat de les poques noies que van assistir a l'acte que va acabar reunint el mig miler de manifestants. Entre les delegacions identitàries estrangeres hi havia alemanys, hongaresos, portuguesos, flamencs, bretons, italians i francesos, aquests darrers provinents de l'extinta Génération identitaire, dissolta per ordre judicial.

Malgrat el curt recorregut de la marxa, la manifestació va veure's interrompuda ben bé durant una hora per un bloqueig antifeixista que, amb una acció no-violenta i ben estudiada, va aconseguir burlar l'enorme dispositiu policial que custodiava el trajecte pactat amb els identitaris, tot fent una asseguda pacífica que va ser dissolta, manifestant per manifestant, pels antiavalots.

Els grups antifeixistes es van manifestar paral·lelament en diversos grups i van doblar bastament l'assistència dels activistes d'extrema dreta, però el zel policial tenia l'objectiu de deixar via lliure als identitaris i perseguir els antifeixistes. Les dades ho van corroborar: dels 43 detinguts i els 100 identificats que la Policia va reconèixer haver fet durant la jornada, cap d'ells era del Moviment Identitari.

De fet, un dels altres fets destacables de la manifestació, va ser l'escandalosa passivitat policial davant de l'assetjament incessant que els activistes ultradretans van fer amb la premsa que cobria l'esdeveniment. Coordinats amb un grup especialitzat depenent del servei d'ordre de la marxa, una quinzena de militants identitaris es va dedicar a impedir físicament, desplegant grans paraigües i col·locant el seu cos com a parapet, la presa d'imatges per part dels reporters que ells consideraven hostils o sospitosos de no ser afins a les seves idees.

Els identitaris van anar més enllà de tractar d'impedir fer la feina dels fotoperiodistes que cobrien l'acte i van acabar perseguint, amenaçant i fins i tot assetjant sexualment un grup de dones reporteres presents a la manifestació. Tot plegat, davant d'uns agents de policia que no van moure ni un dit davant de l'evident vulneració del dret de la informació que es va viure al rovell de l'ou de Viena, davant de l'atònita mirada de milers de turistes que van presenciar els fets i els crits racistes dels manifestants.

Durant el recorregut es van corejar diferents lemes com "reemigració és la solució", "pàtria, joventut i tradició, els elements d'una nació" i proclames en contra de la multiculturalitat i demanant la dimissió de la ministra de l'Interior alemanya i del seu homòleg austríac.

Qui va prendre el protagonisme constantment durant tota la marxa va ser indubtablement el cabdill dels identitaris, Martin Sellner, que va fer diversos discursos al llarg de la marxa, ressaltant just abans de començar la manifestació que no es permetria desplegar cap altra bandera que les grogues i negres amb els colors corporatius del Moviment Identitari o l'ensenya nacional d'Àustria.

L'estètica, tan cuidada pels identitaris, era palpable fins a l'últim detall. Fins i tot, l'encarnava literalment el rostre del lloctinent de Sellner, Gernot Schmidt, que lluïa orgullós davant de la resta de manifestants, la seva cara gravada per les cicatrius que el delataven com a practicant de Mensur. Una variant tradicional de l'esgrima practicada a diversos països germànics i bàltics, on joves pertanyents a les elitistes i ultraconservadores fraternitats estudiantils, es baten a duel fins a desfigurar-se els rostres.

Unes cicatrius que mostren orgullosos com un senyal de valentia, honor i tradició. Una pràctica que alguns coneguts nazis, com el coronel austríac de les SS, Otto Skorzeny --un dels homes de confiança de Hitler i responsable de l'alliberament de Mussolini el 1943-- li va fer guanyar el sobrenom. Conegut com a Caratallada per les cicatrius que li havia deixat la pràctica del Mensur i  que també mostrava orgullós, l'Obersturmbannfürer Skorzeny va ser un dels homes més temuts pels seus enemics.

Però mentre Sellner, Schmidt i la resta de dirigents dels identitaris austríacs vetllaven perquè no s'escapés cap detall de la marxa, darrere de les cares boniques col·locades pels dirigents a la capçalera, els grups de hooligans i de caps rapats neonazis que engreixaven la manifestació, mostraven orgullosos els seus tatuatges amb el kolovart —una variant eslava de l'esvàstica— o les samarretes estampades, per exemple, amb un Boeing 747 i el lema "mestres de la deportació".