El "miracle" del poble d'Ucraïna on hi ha més coets russos sense explotar que veïns

Fa dos mesos i mig, quan Rússia acumulava forces a la frontera, l'equip de TV3 desplaçat a Ucraïna vam pujar fins al lloc on s'ajunten les fronteres de Rússia, Bielorússia i Ucraïna. Entre les tres duanes hi ha un monument anomenat "Les tres germanes", que simbolitza --simbolitzava-- l'amistat entre els tres països. Vam visitar els pobles de Senkivka i Berilivka. Estava tot cobert de neu i feia molt de fred. Vam poder parlar amb poca gent, però tothom estava convençut que no hi hauria cap mena d'entrada de tropes russes.

Ara, després de passar gairebé un mes i mig en aquest país, en plena guerra, vaig plantejar a l'equip de TV3 de tornar a la frontera per veure què pensava la gent, com havien viscut l'entrada de les tropes russes i com havien actuat durant l'ocupació. Gairebé sense temps de preparar res, a primera hora del matí, deixem Txerníhiv i emprenem el viatge cap al nord.

La sortida de Txerníhiv recorre les zones on els combats entre l'exèrcit rus, que volia entrar a la ciutat, i les tropes ucraïneses, que la defensaven, van ser més ferotges. Centenars de cases arrasades per les bombes, tancs i blindats calcinats vora la carretera, ponts volats i checkpoints cada vegada més exigents.

Senkikva, l'últim poble abans de la frontera

Abans d'arribar a Senkikva, els milicians que custodien el darrer control ens indiquen que no podem anar més enllà del poble. Les tropes russes mantenen posicions avançades a la frontera i els incidents no són extraordinaris.

Prenem la desviació i entrem. El poble està desert. Ni una ànima. Haurem de fer un porta a porta per trobar algú que vulgui parlar amb nosaltres, penso. Asseguts en un banc, però, davant d'una casa, hi ha un grupet de cinc o sis persones. "Aturem-nos aquí, i som-hi!". De nou, allò d'aterrar en un lloc sense cap cita prèvia i deixar-se anar.

Només parar el cotxe, el grupet ja perd un parell de membres. Quan ens adrecem als que queden, nova fuga d'un altre tertulià. Al final, en queden tres. Parlem amb el Mikola, la Tamara i el Serhí.

Ens expliquen com van sentir explosions, entre quatre i cinc de la matinada del 24 de febrer, i van veure baixar centenars i centenars de vehicles militars. Van passar de llarg del poble. "Només hi van deixar la policia militar", explica el Mikola. "Ah... i la trentena de coets sense explotar. També ens els han deixat", diu assenyalant un coet clavat a l'asfalt del carrer principal del poble. "Com? Un poble ple de coets sense esclatar? Això és una història sensacional", comentem entre l'equip.

Més coets clavats pel poble que no pas veïns

I aquí arrenca la història. El Mikola ens explica, amb la veu entretallada, que la caiguda dels coets el va convèncer que estaven en guerra. I que, ara, amb els russos ja retirats, els queda la incòmoda presència de la trentena de coets sense explotar. Trenta coets en un poble que té 25 habitants. En tenia 80, però molts van fugir per la guerra. "Fan impossible que la nostra vida sigui normal. Algú els ha de desactivar, perquè el poble n'és ple. Han de venir els artificiers amb les seves eines i endur-se'ls."

Contacto amb Yago Rodríguez, especialista en estratègies militars i armament. "Es tracta, probablement, de coets llançats amb el sistema BM-27 Uragan de fabricació russosoviètica", em diu. Aquesta llançadora mòbil pot enviar coets a 30 quilòmetres de distància.

El Mikola té un coet clavat vora l'hort, a tocar del paller i de casa, un altre al tros, una mica més allunyat, però també sense explotar, i un tercer al carrer, no gaire lluny del lloc on viu, enfonsat en l'asfalt de la carretera.

Senkikva podria ser la prova --si més no parcial-- de les asseveracions que filtren els Estats Units sobre la fiabilitat de l'armament rus. Fonts confidencials han explicat a diversos mitjans que un bon nombre de míssils russos són defectuosos i no esclaten. Les mateixes fonts parlen de fins a un 60% d'errades. Informació? Propaganda? En tot cas, Senkikva i Berilivka, el poble del costat, són un cementiri de coets que no han acabat de morir.

El Serhí ens ensenya un bocí del que suposa que és un morter de 125 mm. "Aquest malparit va caure del cel. És metralla d'un morter, crec que de 120 mm. Era al vespre i va venir de la banda de Rússia."

Les bombes encara cauen

El bombardeig amb morter de què parla el Serhí no es remunta a unes setmanes enrere. És de fa només uns dies. La retirada russa de la zona de Txerníhiv no ha servit, en aquest cas, per aturar totes les hostilitats.

Després de dècades d'intenses relacions entre la gent de banda i banda de la ratlla fronterera, ara la frontera està tancada. Els preguntem al grupet que ha quedat al banc com queda la relació amb els russos que coneixen. La resposta és ràpida i clara: "Després d'això, s'ha acabat. La carretera que ens comunica està bloquejada. Nosaltres no hi pujarem i ells no baixaran", diu el Mikola. "Abans érem amics, sí. Però ara, quina mena d'amistat hi pot haver?", rebla la Tamara.

Driblem l'enorme coet clavat al terra de la carretera principal i mirem d'anar a Berilivka. L'objectiu: trobar algunes de les persones que van col·laborar amb nosaltres quan vam venir. No trobem ningú. Només el Viktor, que ens va fer de guia pel poble ara fa dos mesos i mig.

Hem de deixar el cotxe perquè hi ha molt fang i és més segur anar-hi a peu. Però no trobem ningú i valorem la possibilitat de tornar a entrar a Senkivka i visitar el punt on la carretera interior està tallada abans d'arribar a la frontera. "Hi ha uns troncs tallats i superposats, per evitar que ningú no hi pugui passar", ens diu el Viktor. Però ens desaconsella anar-hi. "Els russos tenen el dron volant sense parar. Us veuran. I si els passa pel cap no tindran cap problema a llançar-vos uns quants morters.

En condicions normals, crec que hauríem anat a fer unes imatges de la carretera barricada. Però alguna cosa ens diu que la zona ja ha esgotat amb escreix la quota de sort de què disposava: 36 coets clavats a terra sense explotar en un poble on només hi ha, ara, 25 persones. Cap mort. Anar fins al final de la carretera seria un autèntic desafiament a l'atzar. Girem cua i tornem a fintar el coet, clavat a terra, saludant tothom qui passa. Temptar la sort potser ha deixat de ser una bona idea a Senkivka.