El futbol femení com a referent lèsbic: "Al vestidor et mostres amb total llibertat"

La visibilitat del col·lectiu LGTBI que aporta el futbol femení contrasta de forma radical amb el tabú en el futbol practicat per homes

Mar Vila Pruneda / Ferran MorenoActualitzat

Amb completa normalitat. Així és com es viu ser lesbiana o bisexual en el futbol femení. Una normalitat que contrasta, i molt, amb el futbol masculí, enclaustrat, encara, en l'heteronormativitat. Les imatges de jugadores celebrant títols amb les seves parelles i fills han contribuït a una normalització de la diversitat sexual que el futbol femení ha tingut inherent des dels seus inicis.

Ho comprovem amb Rosa Pedrosa, jugadora de l'Espanyol en la dècada dels 70, i Pili Porta, jugadora i capitana actual del CE Europa. Dues generacions de futbolistes que exemplifiquen l'evolució i la culminació del futbol femení com a referent LGTBI

"Als vestidors, a l'esport femení en general, i més al futbol, tothom es mostra tal com és sense por al que diran i amb molta naturalitat de parlar de la identitat sexual", explica Pili Porta, de 33 anys, en sortir de l'entrenament.

Rosa Pedrosa, exjugadora de l'Espanyol (1971-1982) i Pili Porta, capitana de l'Europa
Rosa Pedrosa, exjugadora de l'Espanyol (1971-1982), i Pili Porta, capitana de l'Europa (CCMA)

Porta ha viscut el futbol com un "element molt facilitador" a l'hora de desenvolupar la seva sexualitat: "Al principi amb la gent del futbol et mostres tal com ets, i potser en l'àmbit d'amics o família, com que no tens clar el que t'està passant, no ho mostres tant."

"Al vestidor et mostres amb total llibertat perquè saps que està molt acceptat."


El vestidor, un refugi

Rosa Pedrosa, de 69 anys, mostra cofoia la Copa Pernod que va guanyar amb l'Espanyol el 1971 al Camp Nou. Era la primera final femenina de futbol a Catalunya, en plena època tardofranquista.

En aquest context, "no es parlava de l'homosexualitat femenina, només es considerava que podien ser homosexuals els homes", recorda Pedrosa.

El futbol femení com a referent lèsbic: del vestidor com a refugi a la visibilització
Final de la Copa Pernod al Camp Nou el 1971 (Fundació RCD Espanyol)

"Era molt amagat, tu podies tenir la teva parella fos o no fos al teu equip, però tu no la presentaves mai com la teva parella. Era la meva amiga", diu l'exjugadora blanc-i-blava. De fet, la majoria de les seves companyes d'equip no han expressat mai la seva orientació sexual. La Rosa n'és l'excepció.

Enmig d'aquesta invisibilitat a la societat i les dificultats amb la família i el règim, els vestidors de futbol es van convertir en xarxes de sociabilitat lèsbica.

"Abans era necessari un espai tancat on poguessin viure la sexualitat sense que l'entorn els insultés. I moltes jugadores ja eren insultades no per lesbianes, sinó per jugar a futbol", afirma Dolors Ribalta, doctora en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport Blanquerna-URL.

Sense poder ser visibles, moltes dones coneixien la seva identitat quan se submergien en un equip de futbol.

"Era un moment d'adonar-se'n, d'alliberament, de poder ser elles mateixes en un context social amb lleis molt perjudicials."

Ribalta recorda l'anomenada "ley de vagos y maleantes", que reprimia el col·lectiu homosexual.

"Ens aveníem més. Era com si ens protegíssim entre nosaltres. Això era el nucli. Però també n'hi havia que no eren lesbianes, evidentment", assegura Pedrosa sobre aquells inicis.

Els vestidors eren llocs de refugi LGTBI, fins que s'han convertit en altaveus
Els vestidors eren llocs de refugi LGTBI, fins que s'han convertit en altaveus (Fundació RCD Espanyol)

Al futbol femení, doncs, sempre hi ha hagut dones lesbianes. Però viure-ho amb orgull i visibilitat ha estat un reflex dels canvis a la societat.

A partir del 2005, amb la llei de matrimoni homosexual, la normalització comença a fer-se evident, fins a les últimes competicions mundials i europees que han tingut una audiència i visibilitat creixents.
 

"Tu creus que no hi ha futbolistes homosexuals?"

Amb aquesta pregunta retòrica, Rosa Pedrosa mostra la perplexitat que els futbolistes homes no hagin fet el pas de viure amb normalitat la seva identitat sexual. A la Lliga només ho ha fet l'exjugador del Getafe Jakub Jankto.

Danae Boronat, autora del llibre "No las llames chicas, llámalas futbolistas", és categòrica: "El món del futbol continua sent molt masclista."

"Consideren que no tenen res a guanyar i hi tenen molt a perdre."

"El món del futbol continua sent molt pensat pels homes i per als homes", argumenta Boronat. "Encara que pensem que això està canviant, encara qui té el poder faria saber a aquests homosexuals que no són benvinguts al món del futbol."

Què temen? Segons la doctora Dolors Ribalta, perdre patrocinadors, perdre l'estatus de masculinitat en una societat heternonormativa i heteropatriarcal. "Els jugadors han de fer aquest pas i necessiten suport social", assegura Ribalta.
 

Referents LGTBI a les xarxes

Veure Mapi León i Ingrid Engen juntes en el dia a dia del Barça; o Irene Paredes celebrant amb la seva dona i el seu fill la Champions o el Mundial. "A mi m'ha encantat. S'han vist escenes que fa 50 anys eren impensables", afirma Pedrosa. 

La capitana de l'Europa, Pili Porta, també publica a les xarxes socials moments amb la seva parella sent conscient que molts nens i nenes la segueixen.

"Al final, som el mirall de moltes nenes."

"Moltes vegades publico sabent que ho veu molta gent, i que aquí a l'Europa sé que la gent mira el que poso, i ho aprofito i sé que s'ha de fer", assegura Porta.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

A post shared by Pili Porta (@pili_porta)

 

Porta és conscient del camí que han fet les jugadores de futbol abans d'ella. Però també té clar que vol cuidar aquest camí: "En el futur vull tenir la consciència tranquil·la d'haver pogut fer alguna petita cosa perquè les generacions futures puguin viure amb aquesta tranquil·litat que jo estic vivint ara."

 

ARXIVAT A:
LGTBIQ+
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut