El diari de Conxita Simarro, la Guerra Civil i l'exili explicades per una nena de 10 anys
Una donació porta a l'Arxiu Nacional de Catalunya el diari personal de Conxita Simarro, que explica la Guerra Civil a Catalunya i l'exili a França i Mèxic
No és habitual que els arxius conservin textos de nenes o adolescents que expliquen un període de la història. Però que no sigui habitual no vol dir que no sigui important. Per això, és especialment valuosa la donació que ha rebut l'Arxiu Nacional de Catalunya del diari de Conxita Simarro Solsona. Es tracta de les set llibretes originals de les vivències d'aquesta nena de 10 anys fins que en va fer 16, entre els anys 1938 i 1944.
La història comença el 31 de març del 1938. A Matadepera, on la família de la Conxita es va traslladar per la cruesa dels bombardejos a Barcelona.
"Avui començo aquest diari disposada a posar-hi tot el que el cor em dicta. Ja feia molt de temps que el volia començar, però no em decidia."
La vida quotidiana a l'exili
El diari arrenca en plena Guerra Civil. Escriu en català, però es passa al francès quan la família s'exilia a Perpinyà. Finalment, s'instal·len a Mèxic a finals de l'any 41 i continua el seu diari, ara en castellà.
De seguida les escenes bèl·liques queden enrere i donen pas a la vida quotidiana: els primers amics mexicans, l'escola, els primer amors platònics o els cicles de la vida: "Hoy sabado 26 estoy con la regla y con grandes dolores de vientre y no muy bien del estómago". No escrivia cada dia i, de vegades, recorria a aquest afegitó: "Hoy, pocas cosas puedo escribir, ya que no tengo nada nuevo que explicar".
El diari, un secret i un tresor
Per a la Conxita, el diari era un secret i un tresor. Per això només el va compartir amb la seva germana. La Núria te 92 anys, viu a Ciutat de Mèxic i recorda molt bé les confidències de les dues: "La meva germana desitjava plasmar en els quaderns tot el que estàvem vivint. Llegir-los és compartir uns esdeveniments que no es poden oblidar".
La Conxita tenia dues filles. Sabien que va escriure un diari personal, però no els el va deixar llegir mai. Quan va morir el 1988, la gran, Mari Cruz, se'ls va quedar en custòdia. Un dia, la petita, la Rita, va sentir la necessitat de llegir-los: "Em vaig emocionar molt quan els vaig llegir. Va ser com retrobar-me amb la meva mare".
La família va decidir que s'havia de donar a conèixer aquest patrimoni. "Els meus nets coneixen la història, però vam pensar que seria interessant que es conegués i s'estudiés més enllà de la família", diu la Mari Cruz
El primer pas el va fer la historiadora de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic Susana Sosenski. Va traduir i editar els diaris en un llibre. El següent pas va ser cedir els originals a un arxiu. Però, a quin? La nostàlgia de Catalunya va obrir la via i quan van veure les instal·lacions de l'Arxiu Nacional de Catalunya el debat es va tancar.
La pandèmia va allargar els tràmits, però des del mes passat els diaris de Conxita Simarro ja són a l'Arxiu Nacional, on segur que li hauria agradat a la Conxita, on van voler les seves filles.
Pocs testimonis de nenes
L'Arxiu Nacional de Catalunya té dipositats uns 600 fons de persones rellevants per la seva trajectòria política o professional. L'arxiver Miquel Pérez Latre diu que hi ha pocs testimonis de gent anònima "que expliqui com viu la història a peu de carrer". Per això, és important aquesta donació.
"Per això i perquè hi ha pocs llegats de dones i molts menys de nenes o adolescents que ens expliquin en primera persona com han viscut la Guerra Civil, l'exili i la seva vida quotidiana al país que les ha acollit."
"Hoy me levanté a las seis, porqué papá se fue a Puebla, no volverá hasta el martes. Estamos ya en vacaciones desde el sábado, y procuraré aprovecharlas". Aquestes van ser les últimes paraules que va escriure. El diari es tanca l'11 de setembre del 1944. Havia de ser la Diada.
