El criteri de població ajustada, primer assalt en la reforma del finançament autonòmic

La ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, ha volgut esperar a les portes del pont de la Puríssima per reobrir el meló del finançament, però, sobretot, a tenir encarrilats els pressupostos. I ho ha fet enviant a les autonomies una proposta que revisa el criteri de població ajustada per donar més pes a l'educació i a la sanitat a l'hora de calcular quants diners necessita cadascuna.

Si fins ara es tenia en compte només la població fins als 16 anys, ara es vol estendre fins els 24 per incloure també l'educació universitària, els màster i la formació professional de grau superior. En el cas de la sanitat, es vol incrementar el pes d'aquesta variable i ajustar el cost real de la despesa en funció de les franges d'edat de la població.

Com a novetat, té en compte també el nombre de parats que no disposen de cap mena de prestació per desocupació. També incorpora la variable de la dispersió, defensada per les comunitats més despoblades. Pot semblar una qüestió tècnica, però és un dels principals punts de desacord entre les autonomies. La raó és òbvia: segons com es combinin aquestes variables, els diners que rebran poden ser molts més o molts menys.

El fòrum de Santiago

Vuit comunitats autònomes de les més despoblades d'Espanya -5 del PSOE (Aragó, Astúries, Castella-la Manxa, Extremadura i la Rioja), 2 del PP (Galícia i Castella i Lleó) i Cantàbria (governada pel partit regionalista)- es van reunir el passat 23 de novembre a Santiago de Compostel·la per buscar una posició conjunta abans d'iniciar-se les negociacions sobre el nou model de finançament. Representen el 62% de la superfície espanyola, però només el 25% de la població. I per això, entre els 35 punts de la declaració que van subscriure, reclamen que es tinguin en compte els criteris demogràfics perquè, asseguren, prestar determinats serveis els surt més car per l'elevada dispersió territorial i l'envelliment de la seva població.

Tot i que l'amfitrió de la trobada, el president gallec, Alberto Núñez Feijóo, va insistir que la reunió no s'havia d'interpretar com un front contra ningú, el cert és que els seus plantejaments són diametralment oposats als que es defensen des de l'eix mediterrani, liderat pel president valencià, el socialista Ximo Puig.

L'eix mediterrani

Des que va arribar a la presidència de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig enarbora la bandera de la reclamació d'un model de finançament més just.

El País Valencià és, de lluny, la comunitat més perjudicada per l'actual model i, en absència del lideratge que en altres ocasions havia exercit Catalunya, Puig s'ha dedicat els darrers mesos a buscar una posició comuna amb les Balears, Andalusia i Múrcia. Tot i ser de diferent signe polític, tenen en comú un infrafinançament molt evident respecte de la resta d'autonomies.

Aquest grup reclama també una revisió dels criteris de població ajustada, però en aquest cas perquè tinguin més pes el nombre d'habitants, el nombre de nens en edat escolar i fins i tot el nivell de pobresa.

 Des de les Illes, Francina Armengol vol també que es tingui en compte la població flotant, derivada del turisme. Però, sobretot, que es posin límits als mecanismes d'anivellament, a la redistribució de fons entre les comunitats més riques i les que no ho són tant. Les Balears i Catalunya són les dues comunitats més perjudicades pel funcionament d'aquests mecanismes en l'actual model (sobre el paper Madrid també ho és, però el fet de ser la capital de l'Estat la beneficia i dibuixa un escenari molt diferent a la pràctica).

Un complex sistema de fons fa, per exemple, que Catalunya passi de ser la tercera que més recursos aporta al sistema (a partir de la recaptació de la cistella d'impostos que integren el model) a la desena a l'hora de rebre el finançament definitiu. Tot i que amb particularitats diferents, les més perjudicades per l'actual model són les comunitats de l'eix mediterrani. Entre les més beneficiades, en canvi, es troben les signants de la Declaració de Santiago.

I Catalunya, què farà?

El govern català va liderar l'última reforma, llavors representada pel conseller Antoni Castells, però ara l'escenari és ben diferent. Tot i els intents de Ximo Puig i Francina Armengol de sumar Catalunya al seu "front", el govern ja ha anunciat que no negociarà al Consell de Política Fiscal i Financera (l'òrgan on estan representades totes les autonomies i el govern espanyol) i que el que vol és una negociació bilateral. Ho va deixar molt clar la setmana passada el president de la Generalitat, Pere Aragonès, després de reunir-se amb la seva homòloga balear: l'aspiració de Catalunya és aconseguir la plena sobirania fiscal.
 

Debat incipient

Aquesta és, almenys, la postura oficial. Però això no evita que el debat es comenci a reactivar a Catalunya, ni que sigui en l'àmbit acadèmic. La setmana passada, en un seminari organitzat per l'Institut d'Estudis per l'Autogovern –i que va inaugurar el conseller Jaume Giró al Palau de la Generalitat- diversos experts van analitzar la situació actual des de la perspectiva de la descentralització política i la capacitat fiscal.

La secretària d'Hisenda, Marta Espasa, va denunciar el baix nivell de responsabilitat fiscal que atorga l'actual model i, fins i tot, va advertir d'un risc recentralitzador. Alguns impostos creats per la Generalitat, sobretot en matèria mediambiental, poden quedar en no-res perquè el govern espanyol en crea uns altres que els acaben substituint.

Finançament asimètric

Per això, alguns experts defensen un model de finançament autonòmic asimètric, en què les comunitats que vulguin anar més enllà de rebre transferències de l'Estat puguin fer-ho.  És, a grans trets, el que proposa el catedràtic de la UPF, Guillem López Casasnovas. Un model en què la solidaritat entre autonomies fos transparent i limitada a la diferència entre el pes del PIB de cada comunitat i el que recapta en concepte de l'impost sobre la renda.

El catedràtic de la Universitat de Vigo, Santiago Lago, també es decanta per solucions asimètriques, perquè no totes les autonomies volen més competències. Segons Lago, "cal plantejar aquesta opció obertament", tot i que reconeix que "topa amb la manca de cultura federal que hi ha a Espanya".

Una visió que comparteix Maite Vilalta, professora d'Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona, per qui l'única solució passaria per un model asimètric. En aquest sentit, també adverteix del perill que pot representar per a Catalunya el fet de deixar de liderar les negociacions, "ja que és molt probable que s'imposi una concepció d'un model no gaire diferent de l'actual".

Així les coses, la temptació de citar l'exministre Pedro Solbes, quan l'any 2007 es va referir a les negociacions del model de finançament com un  "sudoku", es fa gairebé inevitable. Una expressió que, veient com van les coses, potser ara es quedaria massa curta.