El 17% de catalans viu rellogat, en risc de desnonament o en infrahabitatges com trasters

A Catalunya hi ha 1.300.000 persones que viuen en un habitatge insegur o inadequat. Són més de 355.000 llars en aquesta situació. Ho ha revelat la Federació d'Entitats Catalanes d'Acció Social, que ho ha calculat recollint estudis i diagnòstics fets per diferents entitats.

Això, a la pràctica, significa que aquestes persones viuen en risc de ser desnonades o que ja viuen en espais ocupats, o rellogades en habitacions i pensions,  i també els que viuen en infrahabitages com trasters o barraques. Són, en total, el 17% de la població catalana.

L'accés a l'habitatge digne és un dret fonamental i marca la diferència entre dos mons: el de les persones que tiren endavant socialment i econòmicament i els que estan en risc d'exclusió social. Malgrat això, no hi ha una estadística oficial d'exclusió residencial, tot i el creixement de les problemàtiques associades a l'habitatge els últims anys.

Les entitats també calculen que a Catalunya hi ha 18.000 persones que no tenen sostre o viuen en allotjaments d'emergència, i 7.500 més que no tenen llar i han de viure entre el carrer i albergs o allotjaments per a migrants, per exemple.

Tot i això, les entitats diuen que estan infradiagnosticades, i que en són moltes més, i que cal que les administracions facin un estudi exhaustiu  per poder abordar la realitat i desplegar bé la llei contra el sensellarisme.

Segons els mateixos càlculs, en els propers 15 anys, 355.000 llars quedaran excloses del mercat, perquè cada cop hi ha més distància entre els ingressos de les llars i els preus dels habitatges.

Totes aquestes situacions provoquen problemes físics i mentals entre les famílies afectades, i les entitats consideren que qualsevol situació de precarietat s'ha de considerar com a sensellarisme, sense excepció.

Els experts entrevistats en l'estudi apunten que davant l'excessiu protagonisme de la despesa en habitatge moltes famílies es veuen obligades a triar entre menjar o pagar el lloguer, han d'acceptar condicions residencials insegures i precàries, no poden canviar d'habitatge o han de marxar del municipi on viuen.

Per tot plegat, els autors de l'estudi arriben a la conclusió que cal assolir un 15% de parc d'habitatge protegit abans del 2030 i destinar-hi un 1% del PIB.