Un dels aspectes decisius de la crisi del coronavirus s'ha vist a les unitats de cures intensives dels hospitals. Han triplicat la seva capacitat en el moment més àlgid de l'epidèmia.
En tots els hospitals, les UCI han hagut de créixer tant, que s'han menjat altres zones. I com que també es necessitaven molts llits de planta, els hospitals s'han desbordat fora de les seves parets, en pavellons esportius i hotels.
Però els llits i els espais, per si sols, no són res sense el personal necessari per atendre tants pacients. Aquests dies hem parlat amb molts professionals, i tots expliquen pràcticament el mateix.
Parlen amb molta emoció del treball en equip entre professionals d'especialitats diverses amb un objectiu comú, que és curar aquests malalts. Una manera de treballar, fent pinya, que esperen que ja quedi per sempre.
També parlen de l'abandó de la por i del cansament que acumulen. Molts d'ells porten setmanes sense veure els seus fills, per una epidèmia que va començar a l'altra punta del món.
Quan es va començar a parlar que la malaltia estava a la Xina, tothom sabia que, científicament, podia arribar aquí. Però molts creien que no passaria, que seria com la grip A i que, amb sort, no sortiria d'allà.
Anna Llupià, metgessa, ho ha viscut del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l'Hospital Clínic, on treballa.
"Quan estàs preparant-te per una epidèmia, tot pot semblar una exageració i, en canvi, quan ja ha passat, penses que tot va ser insuficient."
Un mes i mig després del primer cas confirmat a la Xina, va arribar aquí. Ràpidament es perdia el control dels contagis.
Robert Güerri, coordinador de la Unitat Covid-19de l'Hospital del Mar, ho explica d'aquesta manera.
"Arriba un moment que, sobretot a urgències, es comença a desbordar."
Al començament, Jordi Juanola, pneumòleg de l'Hospital de Mataró, se sentia derrotat.
"Les primeres setmanes ens emportàvem a casa un sentiment de frustració, un sentiment de què aquesta malaltia et supera, ens guanya, i que no la podem enganxar, que anem molt per darrere de la malaltia."
Mireia Puig Campany, directora d'Urgències de l'Hospital de Sant Pau, explica que era un no parar.
"Entren malalts, un darrere l'altre, un darrere l'altre, cada malalt que entrava anava a un box, dues infermeres, dos metges, oxigen a dosis altes, sèrum teràpia, antibiòtic, immediatament intubació i això era la tònica habitual de tots els torns, durant ben bé 10 dies o 15."
A Vanesa Estudillo, infermera del Servei de Medicina Intensiva de l'Hospital Vall d'Hebron, la situació la desbordava emocionalment.
"Sortia de la feina, venia a casa i plorava."
El sistema sanitari es transformava. Les UCI es triplicaven. Hi havia més pacients greus que recursos.
Roger Paredes, cap de la secció de Malalties Infeccioses de Can Ruti, no se'n sabia avenir que això estigués passant, al primer món.
"Sempre hem treballat en aquest entorn, en l'entorn occidental amb la idea que tens un llit d'UCI garantit, en què tens tots els medicaments garantits i que no te'n faltaran, i realment ens ha anat d'un pèl."
Però Anna Llupià, després de l'experiència, ho ha vist clar:
"És una pandèmia, els recursos a nivell planetari són limitats."
Irene Rivas, infermera de Medicina Interna de l'Hospital de Mataró, recorda els moments en què no hi havia material higiènic ni per canviar-se.
"És que arribava un moment que no sabien com dir-te que reciclessis la mascareta i que havies d'anar amb aquella bata. És que es morien de la vergonya de dir-t'ho, però és que no hi havia cap altra manera de fer-ho."
A Ricard Ferrer, cap del Servei de Medicina Intensiva de l'Hospital Vall d'Hebron, l'obsessionava quedar-se sense llits o sense respiradors per als pacients.
"No sabíem quin dia s'aturaria això i sabíem que si no s'aturava arribaria un dia que tindríem l'últim respirador, l'últim llit, i que continuarien venint pacients. I aquesta por no ens ha deixat dormir molts dies."
L'evolució de la malaltia de la Covid és imprevisible. Van morir persones a les UCI sense que els familiars se'n poguessin acomiadar.
Jordi Juanola, se sentia aclaparat per la rapidesa amb què actuava el virus.
"És a dir que una persona ingressa més o menys bé i a les 24 hores o menys -era molt ràpid-, el pacient, o s'intuba o es mor."
Ricard Ferrer, cap del Servei de Medicina Intensiva de l'Hospital Vall d'Hebron, recorda com s'havien de preparar per si això passava.
"Vam haver de revisar tots els protocols de bioètica, quina manera seria la més justa d'assignar aquests últims recursos a quins pacients. I realment això va ser una de les situacions més dures."
Des de les urgències de l'Hospital de Bellvitge, Pierre Malchair, que n'és el coordinador, va viure la tragèdia humana.
"Per al personal sanitari veure com un pacient s'ofega també és difícil. No som robots."
Explicar-ho a la família era una de les feines més difícils de Robert Güerri, coordinador de la Unitat Covid-19 de l'Hospital del Mar:
"Trucaves a la família per dir-li que estava pitjor i que se n'anava a l'UCI. Però tu veies que la situació no estava anant bé i que es podria complicar. És per mi de les trucades més dures que he fet en tota aquesta crisi."
I Vanesa Estudillo, com la resta dels professionals, es posava a la pell de la persona que ho estava patint.
"Mai hem deixat cap malalt que es morís sol. L'única cosa que volem és que tothom sàpiga que, tot i que no siguem els familiars de la persona que està allà, els tractem com a tals. I que sí, sempre agafem la mà, sempre toquem, perquè quan jo em mori m'agradaria que algú m'agafés."
El confinament va aturar l'expansió del contagi, i dues setmanes després es van començar a constatar els efectes. Als hospitals veuen la llum. Ho viuen com una victòria de la primera batalla. La primera, diuen, perquè ara tenen la mirada posada en què passarà amb el desconfimanent: "Tenim terror, real, que això torni a empitjorar", asseguren.
Per Anna Llupià serà una lluita llarga a la qual tots plegats ens haurem d'acostumar.
"Hem de començar a dibuixar com vivim amb aquesta amenaça que ha vingut per quedar-se un temps entre nosaltres i hem de veure com conviure-hi. De quina manera som més llestos que ella i ens en sortim. Estem en aquest punt."
