Retorns en calent a Portbou: migrants deixats enmig del no-res

És negra nit, i el Haji i l'Asmad acaben de baixar del cotxe de la policia francesa. Els agents, amb vehicles sense logotipar, els han deixat enmig del no-res, a la carretera que uneix Portbou amb Cervera, passat el coll de Belitres, frontera hispano-francesa. És una de les moltes devolucions en calent que França fa a la zona fronterera. 

Ens els trobem caminant a les fosques per la carretera, mentre alguns cotxes els esquiven i els toquen el clàxon perquè s'apartin. L'Asmad és un refugiat afganès. Ell no ho sap, però està desfent el mateix camí que van seguir, fa molts anys, els refugiats de la Guerra Civil. Ens explica que els francesos el van agafar a l'estació de Cervera.

"Al tren, miraven que la gent tingués passaport o papers. Com que no en tinc, m'han tornat a Espanya. És la quarta vegada que em tornen".

Les devolucions en calent de França cap a Espanya són una constant en aquest pas de Portbou. Es produeixen a qualsevol hora del dia, i gairebé sempre al mateix lloc, a tocar d'una gasolinera. És on treballa la Natàlia, que comptabilitza totes les persones que la policia francesa deixa allà. Assegura que hi ha devolucions diàriament:

"Venen amb un cotxe, Ique sempre és el mateix, i els deixen una mica més amunt o una mica més avall. Però el punt de deixada és sempre la benzinera. La setmana passada n'hem vist 15, i a l'estiu en una setmana potser en veus 80. De fet, a l'estiu veus gent com ve caminant descalça, i a la nit pots veure els llumets dels mòbils per la muntanya"

Tota la gent interceptada a França ha arribat a Portbou en tren. És l'última estació abans de Cervera de la Marenda, primera localitat francesa. La policia espanyola puja a gairebé tots els combois i fa baixar a qui no porta la documentació en regla. És un degoteig constant, però en cap cas hi ha entrades massives.

Normalment, són grups molt petits o fins i tot migrants que viatgen sols. L'any passat, van ser unes 5.000 persones. Dilluns, una d'aquestes persones va ser el Djamal:

"Estic sol ara. I una mica nerviós. És la vida. Tant de bo tot surti bé"

De moment, rep l'ajuda de la Maria José Novés, voluntària de Càritas Portbou. L'entitat obre cada dia un garatge al costat de l'església, on té aliments i mantes, per ajudar els migrants. A vegades, els van a buscar a l'estació o pels carrers, perquè gairebé tots desconeixen que hi ha aquest servei d'emergència. Ella ho té clar.

"No pots estar veient el que veus, aquests nanos joves, mal vestits, amb dificultats, i no fer res... Això fa mal al cor."

Les persones que intenten entrar a França per Portbou són, majoritàriament, del Marroc i Algèria. I, un cop expulsats del tren, intenten passar la frontera per altres vies. Una opció són els camins rurals.

L'altra, caminar per les vies del túnel ferroviari que uneix Portbou amb Cervera. Hi ha gent que ho prova dues, tres o quatre vegades. Les que calguin. En un bar al centre de Portbou hi trobem el grup de l'Abdel. Prenen un cafè mentre fan temps per tornar-ho a intentar, quan es faci fosc. 

Han decidit creuar pel túnel. No és la primera vegada que ho fan. L'Abdel ens relata que "el túnel és molt gran, té quatre quilòmetres. Hi hem anat a peu. Però a la primera estació, la segona i la tercera hi ha policia. És molt fotut. Una merda". Ell ve del Marroc, i vol anar a París. "El Marroc és la misèria, la misèria... No hi ha llibertat com a Europa."

A l'estació, trobem un altre grup, el del Yahi. Ell també va creuar el túnel, però va acabar retornat. Mentre els seus amics s'amaguen al lavabo, ens explica que va pagar 6.000 euros per creuar l'estret amb patera, fa cinc dies. Ara ha intentat entrar a França tres cops, sense èxit.

"Amb el tren no he pogut. Ho he intentat a peu, i tampoc. I he pujat per la muntanya amb els meus amics, però hi hem trobat moltes dificultats, amb la policia darrere nostre. Els francesos ens han retornat emmanillats" 

A l'altra banda de la frontera, el David Cerdan treballa de ferroviari. No hi ha dia que no vegi joves per les vies, on ja hi han mort atropellades tres persones:

"Cada dia, cada dia... La xifra és variable. Hi ha dos, tres, quatre... o una desena de joves, van per les vies. La meva prioritat és acollir-los i fer-los sortir de l'àrea ferroviària, que és un perill. I dir-los 'benvinguts', perquè normalment no estan acostumats a ser acollits. Els dono aigua, perquè han fet quilòmetres i tenen molta set."

França, en efecte, no dona precisament la benvinguda als que surten de travessar el túnel. Des de fa un any, ha anat instal·lant concertines per convertir aquest pas en una ratera i interceptar els que hi passen. Una imatge que evoca altres fronteres.