Desaparicions? No, feminicidis

Més de la meitat de les víctimes de casos que s'anomenen desaparicions d'àmbit criminal o homicidis amb posterior ocultació del cadàver que s'han investigat a Catalunya des del 2010 són dones.

En total, catorze dels vint-i-tres homicidis que ha investigat la Unitat Central de Persones Desaparegudes (UCPD) dels Mossos d'Esquadra -la unitat especialitzada en esta tipologia delictiva-. Hi ha un cas més, un homicidi el 2011 a Capellades, que van resoldre els Mossos de l'Àrea d'Investigació Criminal de Metronord. Tretze d'estes víctimes tenien o havien tingut una relació de parella o un vincle sexual amb l'agressor.

En el conjunt de les desaparicions, les d'àmbit criminal representen a Catalunya un 0,001%, segons dades dels Mossos d'Esquadra. Si bé ara estan augmentant els homicidis sense cadàver vinculats al tràfic de drogues i al crim organitzat, fins al 2018, els feminicidis representaven més d'un 75% del total dels homicidis amb posterior ocultació del cadàver.
 

Denunciar una falsa desaparició

En la violència masclista, l'habitual és que les investigacions s'iniciïn amb la troballa del cadàver o perquè el mateix agressor comunica el delicte a la policia. Però altres opten per fer veure que la dona se n'ha anat i, fins i tot presenten denúncia per desaparició. "Una persona que té una vinculació directa amb la víctima, com el marit, no pot tallar l'interès de manera radical perquè això el que projecta no és normalitat, sinó tot el contrari", explica el cap de la UCPD, el sergent Pere Sánchez.

L'agost del 2018, Jaume Badiella va anar a una comissaria dels Mossos a denunciar la desaparició de la parella, Mònica Borràs. Va explicar que ella havia marxat després d'una discussió. El policia que el va atendre li va recomanar que deixés passar 24 o 48 hores; és justament la resposta que els cossos policials saben que no han de donar perquè les primeres hores són idònies per poder trobar indicis per resoldre o encarrilar el cas; tant si es tracta d'un homicidi com si no. Pot ser el temps de marge que té un homicida per netejar l'escena del crim o desfer-se de l'arma.

L'agressor va tornar-hi amb la mare de la víctima. Les desaparicions no són delicte, però esta conducta proactiva no li va servir per enganyar els investigadors, que el van detenir temps després, sense que hagués aparegut el cadàver de la dona.

El cos el van trobar durant el registre a la llar que compartien. El cap de la Unitat Central de Persones Desaparegudes especifica que amagar un cadàver és un risc per a l'agressor, perquè pot veure'l un testimoni inesperat, per exemple. "Si una persona s'arrisca és perquè si no ho fes estaria perdut. El que pretén és que ningú l'apunti criminalment amb el dit, sinó que la qüestió sigui: ha desaparegut, busquin-lo, busquin-la"; conclou.

Ara, Jaume Badiella compleix condemna per assassinat perquè l'autòpsia va permetre provar la traïdoria en l'agressió. De fet, segons els judicis que hi ha hagut fins ara, quan no s'ha trobat el cadàver i no hi ha informe d'autòpsia, les condemnes no són mai per assassinat, sinó per homicidi perquè la justícia entén que no té elements suficients per provar la traïdoria o l'acarnissament necessaris per condemnar a més de quinze anys de presó.

L'entorn com a eina de protecció

D'entre les tretze víctimes en què hi havia hagut vinculació de parella amb qui les va matar hi ha el cas de tres dones que segons la fiscalia i la investigació, responen a un mateix agressor: David Bosch.

Un dels homicidis va arribar a judici i el jurat popular va absoldre'l, en part perquè de la víctima ja només en van trobar els ossos i el jurat va creure que no hi havia prou indicis per determinar que l'havien matada i no havia estat una mort natural. La testimoni que havia denunciat l'agressor perquè li havia confessat l'homicidi va acabar acusada. Ella també era una víctima més de violència masclista d'un David Bosch que havia intentat estrangular-la, segons va denunciar.

Els altres dos casos ja no han arribat ni a judici, la causa es va arxivar. Les víctimes tenien característiques comunes: mantenien una relació de parella amb l'investigat, eren politoxicòmanes, vivien en circumstàncies de precarietat econòmica i s'havien deslligat de l'entorn familiar o en vivien al marge. Juntament amb el cas de l'adolescent Caroline del Valle -la menor de 14 anys, de qui no se sap res des de la matinada del 15 de març del 2015- són els únics que no han acabat amb l'agressor condemnat.

Sense cadàver, però amb indicis de criminalitat

El sistema judicial espanyol permet condemnes per homicidi sense que se n'hagi trobat el cadàver, però la realitat és que hi ha investigacions que no tiren endavant perquè no hi ha el cos; com passava a Galícia amb el cas Diana Quer. Es va desencallar quan van detenir l'agressor perquè estava atacant una altra víctima, també dona. Després, l'homicida va portar els investigadors fins al pou on havia amagat el cos de la jove i el cas va arribar a judici.

A Gran Canària, els familiars de Juana Ramos no en saben res d'ella des de l'agost del 2016. La investigació continua oberta amb un sospitós, l'exparella de la dona, que va ser l'última persona amb qui consta que va estar. El van detenir i posteriorment el van deixar en llibertat i continua com investigat en una causa que, de moment, no s'ha enviat a judici.

Dels casos que han arribat a judici investigats per la Unitat Central de Persones Desaparegudes n'hi ha dos amb sentència ferma del Tribunal Suprem en què no només no s'ha localitzat el cadàver de les víctimes sinó tampoc restes biològiques d'elles, com sang; no hi ha testimonis dels fets, ni confessió del condemnat, ni s'ha trobat l'arma del crim ni se sap on va ser l'escenari.

"Aquestes sentències avalen que sense tenir el cadàver i altres indicis que conformen el cos del delicte, es pot arribar a una sentència condemnatòria arran d'una prova per indicis que és molt més complexa, que requereix de molt més temps, de filar molt més prim en la investigació, de treballar d'una manera molt contreta", posa en valor el cap de la UCPD.

La primera sentència va ser arran del doble homicidi el 2009 de Julia Lamas i Maurici Font, en què la justícia va condemnar a Ramon Laso; és el primer cas que va investigar la UCPD.

El segon és l'homicidi de Piedad Moya, de Mataró. L'estudi del posició del telèfon de l'agressor, de Mohamed Taheri -exparella de la víctima- va ser clau en la resolució del cas i en la posterior condemna. El Suprem va deixar per escrit a la sentència que les proves contra l'acusat eren "aclaparadores". Perquè hi hagi condemna "no és imprescindible que hagi aparegut el cadàver"; segons el mateix tribunal. Als judicis, però, hi ha advocats que encara fan servir la cantarella contrària per intentar convèncer el jurat popular que no hi ha prou prova incriminatòria.