El déjà-vu deixa una sensació estranya en la ment del que el percep
El déjà-vu deixa una sensació estranya en la ment del que el percep (iStock)

Déjà-vu: què diu la ciència sobre un dels grans misteris del cervell

El déjà-vu -o paramnèsia- és una sensació efímera en què ens sembla haver viscut una situació anteriorment, encara que no sigui així

Marc PratsActualitzat

La ciència fa anys que investiga la ment, però encara hi ha fenòmens que se li resisteixen. Un d'aquests és el conegut com a déjà-vu ("ja vist", en francès), un terme encunyat per l'escriptor i filòsof Émile Boirac (1851-1917) al seu llibre "El futur de les ciències psíquiques".

Més d'un segle després, les causes d'aquest fenomen continuen sent debatudes pels científics, principalment neuròlegs i psicòlegs. N'hem parlat amb dos d'ells: Lluís Fuentemilla i José Luis Martínez Otero.

El déjà-vu -o paramnèsia- és una sensació efímera en què ens sembla haver viscut una situació anteriorment, encara que no sigui així. Aquesta sensació, desencadenada per una familiaritat amb l'entorn, passa a l'atzar i sense previ avís.

És un fenomen que gairebé tothom experimenta diverses vegades al llarg de la vida --tot i que és més freqüent en la joventut-- i és causat per un error en la manera com el cervell processa i emmagatzema la memòria. Els científics pensen que està relacionat amb una part del cervell anomenat lòbul temporal.

Sovint s'ha comparat a altres fenòmens, com els jamais vu ("mai vist", en francès), quan quelcom que ens és molt familiar, de cop i volta, ho sentim com a estrany o nou. O la sensació de tenir un nom "a la punta de la llengua". O veure pel carrer "algú que ens sona i no sabem de què". O, fins i tot, al fet de somiar.


Un fenomen difícil d'estudiar

El professor de la Facultat de Psicologia i investigador de l'Institut de Neurociències de la Universitat de Barcelona Lluís Fuentemilla treballa en el camp de recerca de la memòria en els humans des de l'àmbit de la psicologia i la neurociència. Assegura que, en realitat, sabem poca cosa dels déjà-vu:

"En el món de la recerca científica hi ha fenòmens, com el déjà-vu, on malgrat saber que existeixen, no tenim clar com apropar-nos-hi metodològicament, com investigar-los, ni encarar-los a nivell de recerca empírica."

Per això, s'ha estudiat poc a nivell neuronal, ja que "el cervell s'ha d'estudiar quan està passant el fenomen que vols estudiar" i els déjà-vu, no es poden preveure.

Coincideix amb ell Luis Miguel Martínez Otero, investigador de l'Institut de Neurociències d'Alacant. A partir d'aquí, tant l'un com l'altre assumeixen que no hi ha, per tant, una resposta clara, sinó teories o idees no demostrades.

Un error vinculat a la memòria

El que sí que afirmen és que el déjà-vu és un error. Com un conflicte del teu sistema o una confrontació: hi ha alguna cosa que et diu que allò ja ho has viscut, però una altra et diu que no. I aquest error, ens explica com funciona la memòria, un àmbit amb molts errors que, malgrat això, no tenen per què tenir connotacions negatives, sinó que són un reflex de com funciona el cervell.

Per Lluís Fuentemilla, el déjà-vu és una sensació subjectiva forta que allò que experimentem o veiem no és nou:

"És com un problema de memòria: hi ha alguna cosa del teu entorn, no saps què, que t'ha despertat, t'ha senyalitzat el cervell. Si ho sabessis, ja no seria un déjà-vu."

I és que el nostre cervell genera records tota l'estona, des que ens despertem, fins que anem a dormir. En el moment en què obrim els ulls, el cervell processa si el que ens envolta és nou o no. El déjà-vu sorgeix d'aquest context.

El déjà-vu és un estat subjectiu, no pas una vivència vinculada a un estat sensorial
El déjà-vu és un estat subjectiu, no pas una vivència vinculada a un estat sensorial

En relació amb la memòria, hi ha estudis que apunten que tot el que tenim registrat al sistema ho comparem amb el nostre entorn, no per recordar, sinó com a procés d'anticipació o predicció del futur.

No és que el déjà-vu vagi lligat només a un senyal de familiaritat, sinó que genera una predicció. "El problema és que aquesta predicció no s'ajusta al que està passant i això genera un conflicte al nostre cervell", apunta Fuentemilla.

Des d'aquesta perspectiva, el déjà-vu seria un sistema que mira endavant, dona un senyal per dir: "Ara passarà això... però no passa." Hi ha un problema de control.

"És com si esperessis haver viscut allò que no és, perquè t'anticipes."

Martínez Otero afegeix que el déjà-vu és com una il·lusió.

"Parlem d'un error, partint de la base que el nostre cervell és gandul i mira d'economitzar al màxim l'energia a través de diverses estratègies de processament visual i que van en paral·lel i es van acoblant."

En aquest àmbit, Martínez Otero emmarca la teoria del desajust visual, orientada al context de l'escena: explica que el nostre cervell capta la informació i la transmet per dues vies, una molt ràpida i inconscient, que crea el context de l'escena; i una altra, molt més lenta i conscient, on s'identifiquen els objectes implicats en l'escena.

"Normalment, aquestes dues vies estan molt ben acoblades, però pot passar que es desacoblin, i llavors, la inconscient passi al nivell conscient i tinguis la sensació que allò ja ho has vist abans."


Deslligat de cap patologia

Luis Miguel Martínez Otero no creu que el déjà-vu sigui un fenomen lligat a cap patologia. Una altra cosa és que hi hagi persones amb certes patologies que tinguin aquesta sensació de manera més freqüent.

Fuentemilla hi coincideix, però apunta l'experiència de pacients amb epilèpsia; i és que alguns d'aquests, abans de tenir un brot, poden entrar en un estat de dissociació on perceben l'entorn de manera estranya, una sensació que "pot ser semblant" a la del déjà-vu.

Sí que sembla que hi ha més possibilitats de tenir un déjà-vu quan estem més cansats o estressats: en aquestes situacions, poses el cervell en un estat molt complicat i això també genera errors de control, de distracció o d'atenció, que poden afavorir aquest tipus de sensacions.

També pot aparèixer més un déjà-vu quan viatgem, ja que hi ha més espais nous, situacions noves, experiències noves... Lluís Fuentemilla explica que el fet de viatjar fa que barregis contextos que poden ser semblants i que es van sumant.

"Aquesta suma es va processant i vinculant amb altres vivències que pots haver tingut."

En aquest sentit, Martínez Otero assenyala que "el nostre cervell busca constantment novetats". Si la informació que ens arriba és fàcilment predictible, no hi ha cap problema, però si un fet o situació se surt d'aquesta predicció, llavors davant d'aquesta novetat, poden aparèixer fenòmens com el déjà-vu, que va lligat a aspectes com la sorpresa o la novetat.

 

ARXIVAT A:
SalutCiència
Anar al contingut