Comencem a tenir més clar quina cara feien els misteriosos denissovans

Uns pescadors que feinejaven al canal de Penghu o canal de les illes dels Pescadors, a uns 25 quilòmetres de Taiwan, la van trobar enterrada a entre 60 i 120 metres al llit marí, juntament amb altres fòssils d'animals.

Tot i que aleshores un equip de científics ja van intentar extreure ADN d'aquesta mandíbula, un maxil·lar inferior que data del plistocè mitjà, per esbrinar a quin homínid arcaic havia pertanyut, no va ser possible. Estava massa degradat. Així que només el van poder descriure i el fòssil va anar a parar al sac de restes de llinatges humans passats sense identificar que van habitar el sud-est asiàtic abans que hi arribessin els humans moderns.

Ara, un equip internacional format per investigadors del Japó, de Taiwan i de Dinamarca han fet llum sobre aquest cas i han pogut posar una peça més del trencaclosques de l'evolució humana. 

En un estudi que publiquen a la revista Science, revelen que Penghu 1, com s'anomena el fòssil, va pertànyer a un home denissovà, un misteriós grup d'humans de qui a penes sabem res, més enllà que van conviure amb neandertals i "Homo sapiens" i s'hi van creuar.

Proteïnes de l'esmalt dental

Els investigadors han pogut recuperar proteïnes de l'esmalt de les dents i també de l'os de la mandíbula i les han seqüenciades. N'han trobat dues que són variants específiques dels denissovans i algunes que estan només presents als cromosomes sexuals, cosa que els ha permès identificar que era un individu mascle.

Enrico Cappellini, catedràtic de la Universitat de Copenhaguen i coautor de l'estudi, explica al 324.cat:

"Les nostres anàlisis de paleoproteòmica, d'anàlisi de proteïnes antigues, ens permeten identificar seqüències d'aminoàcids [les baules que componen les proteïnes] presents als denissovans mascles."  A més, destaca, "ens permeten associar per primer cop el perfil genètic amb l'anatomia de la mandíbula. Ara sabem com era morfològicament una mandíbula de denissovà."

Seguir-ne el rastre per Àsia 

A més d'avançar en el retrat robot d'aquest llinatge humà extint, de manera important el treball també demostra que aquesta espècie, que va habitar el planeta es pensa que fa entre 285.000 i 25.000 anys, estava adaptada a viure en diferents ecosistemes, des d'entorns freds com els de Sibèria a grans altituds, com el Tibet; i també, com desvela el nou estudi, en climes càlids i humits com els de Taiwan.

"Ara podem saber que aquesta espècie estava adaptada a diferents entorns", apunta Cappellini, que afirma que, en un context de gran variabilitat en les poblacions modernes del sud-est d'Àsia, "aquesta troballa ens permet resseguir la traça dels denissovans". 

El pròxim pas serà, indica aquest expert en paleoproteòmica, buscar a l'Índia i encara més al sud i a l'est del continent asiàtic. "El descobriment ens ha obert noves portes de recerca", considera.

Com eren aquests humans misteriosos

Els denissovans es van identificar per primer cop el 2010, a partir de l'anàlisi de l'ADN mitocondrial --el que es transmet de mares a fills-- extret d'un petit os d'un dit femení juvenil trobat a la cova de Deníssova, a Sibèria. Més tard es van identificar altres restes denissovanes a la mateixa cova i una altra mandíbula a l'altiplà del Tíbet. L'anàlisi de l'ADN recuperat indica que segurament tenien la pell, els ulls i els cabells foscos, i que tenien una complexió semblant a la dels neandertals. Tanmateix, la boca era una mica diferent: tenien els queixals més grossos, similars als d'humans arcaics.

En aquest nou treball, els investigadors avancen en la creació del retrat robot d'aquests parents evolutius nostres, de qui algunes poblacions actuals encara conserven restes d'ADN al seu genoma. Han comparat el maxil·lar amb el dels neandertals i els sàpiens i han vist que la mandíbula és més baixa i robusta, amb dents grosses, i apunten que potser aquestes característiques també estarien vinculades al fet que era un home.

Haver pogut recuperar proteïnes de l'esmalt de les dents i de l'os de la mandíbula obre la porta a poder revisar moltes restes d'humans arcaics recuperades a Àsia i conservades en museus i en col·leccions particulars per intentar aplicar la mateixa metodologia i així identificar quins homínids van poblar el continent asiàtic.

Noves incògnites

"És una troballa fantàstica", valora per al 324.cat un dels principals experts a escala internacional en ADN antic, Carles Lalueza Fox, investigador de l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE), un centre de recerca mixt del CSIC i la Universitat Pompeu Fabra. Per a aquest biòleg, que actualment també dirigeix el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, el descobriment planteja diverses incògnites. 

Per començar, si els denissovans es caracteritzen per tenir unes mandíbules baixes i robustes, amb les dents grosses, això "planteja què són els altres cranis amb característiques diferents del plistocè mitjà trobades a la Xina".

Si no eren denissovans, d'aquells homínids no ens en hauria arribat cap rastre fins a l'actualitat. "I això obre una altra incògnita: per què els denissovans sí i els altres homínids no?"   

En tot cas, descobrir que els denissovans van ser capaços d'adaptar-se a situacions climàtiques i geogràfiques molt diferents aporta noves pistes sobre l'epopeia humana.