Com la hibernació dels ossos pot ajudar a comprendre i tractar la diabetis tipus 2

Cada any els ossos hibernen i en aquest període desenvolupen resistència a la insulina, un procés que en humans pot dur a la diabetis tipus 2. Com ho eviten? Un equip d'investigadors nord-americans ha descobert vuit gens que permeten als ossos activar i desactivar aquesta resistència. Segons els autors de l'estudi, això pot dur a la prevenció o el tractament de la diabetis en humans.

L'estudi l'han fet científics de la Universitat Estatal de Washington, a Pullmann. S'ha publicat a la revista iScience.

La hibernació és l'estratègia que tenen els ossos i altres animals per afrontar la manca d'aliment i les dures condicions de l'hivern. Durant aquest període d'entre dos i tres mesos, l'activitat metabòlica es redueix al mínim i per això la despesa energètica també és molt baixa.

Durant aquest període es produeix resistència a la insulina, que impedeix que les cèl·lules dels músculs, del greix i del fetge absorbeixin bé la glucosa de la sang. Això, en humans, pot provocar diabetis tipus 2.

Per què això no és així en els ossos és la pregunta que han intentat respondre els investigadors. I per això van estudiar quins canvis es produïen en cultius de cèl·lules extretes dels animals que viuen en el Centre d'Ossos de la Universitat.

L'estudi el van fer amb exemplars d'os bru i, més concretament, amb grizzlies, que és una subespècie. Van extreure cèl·lules i sang dels ossos abans de la hibernació i durant aquesta.

Breus moments de vetlla

Durant la hibernació els ossos no mengen, no orinen, ni defequen, però sí que de tant en tant es desperten i es mouen una mica. Aprofitant aquests breus despertars els van donar aiguamel, un aliment que els agrada molt. I així van prendre també mostres en aquests períodes de vetlla.

Després van posar en cultiu les cèl·lules, que eren concretament adipòcits, les encarregades d'emmagatzemar el greix i fer de reserva energètica. I van observar quines modificacions es produïen quan se'ls exposava a la sang extreta en els tres moments citats.

I així van descobrir que hi havia vuit proteïnes implicades en la resposta a la insulina i els gens que en dirigeixen la síntesi. Van deduir que actuaven, de forma independent o conjunta, per activar o desactivar la sensibilitat i la resistència a la insulina.

Es dona la circumstància que en els humans hi ha homòlegs de totes aquestes proteïnes. Per això, els autors consideren que la recerca pot ajudar a comprendre millor la resistència a la insulina en humans i, eventualment, dur a trobar formes de prevenir o fins i tot tractar la diabetis tipus 2. Com recorden a l'article, la incidència d'aquesta malaltia està augmentant i el 2017 va ser la desena causa de mort a tot el món.

Blair Perry, un dels primers autors, ha aprofitat per destacar el valor d'estudiar la diversitat de la vida i les estratègies d'adaptació que utilitzen diferents espècies:

"Comprenent les bases genètiques d'aquestes adaptacions obtindrem també una millor comprensió de què compartim amb altres espècies i què ens fa únics com humans."

El següent pas que plantegen els investigadors és esbrinar quin és el mecanisme específic pel qual aquestes proteïnes reverteixen la resistència a la insulina.