Com hem arribat fins aquí: dos mesos i mig de negociacions discretes en plena crisi d'ERC

Les eleccions del 12 maig van canviar el panorama polític a Catalunya. El PSC va aconseguir una victòria clara, però necessitava pactes per aconseguir que Salvador Illa fos proclamat president de la Generalitat.

Des de la nit electoral mateixa, el líder socialista es va mostrar disposat a intentar bastir una majoria, i inicialment el seu partit es va obrir a parlar amb tothom, excepte amb l'extrema dreta.

Illa, però, no era l'únic aspirant.

Tot i el final de la majoria independentista, Carles Puigdemont va defensar, també des del mateix dia 12, que existia una via per formar un govern "d'obediència catalana", amb ell com a president, i que requeria una abstenció socialista, negada de pla pel PSC per boca de la portaveu, Núria Parlon:

"Carles Puigdemont no té una majoria legítima per encapçalar el govern." 

Enmig de tots dos, i necessaris per a qualsevol suma, hi havia una ERC noquejada pels mals resultats. Pere Aragonès va anunciar que deixava la primera línia i el partit va deixar clar que es quedaria a l'oposició. ERC va traslladar al PSC i Junts la responsabilitat de trobar una majoria. També va posar sobre la taula la màxima prioritat dels republicans en la negociació: un model de "finançament singular".   

Inici de les negociacions

Es van iniciar aleshores contactes a diverses bandes que van desembocar en un primer pacte independentista per a l'elecció de la mesa del Parlament, i la presidència de Josep Rull, el 10 de juny, gairebé un mes després de les eleccions. 

Però tot i aquella suma, les negociacions per formar govern començaven a prendre forma al voltant del PSC, ERC i els Comuns. Els tres partits van mantenir una agenda negociadora discreta --sense ni una sola imatge de cap reunió--, que es va accelerar amb la tornada a Catalunya de Marta Rovira, el 12 de juliol, després de l'arxivament de la causa de Tsunami. 

De seguida, i ja des de Barcelona, la secretària d'ERC va augmentar la pressió sobre el PSC: els va avisar que les coses no anaven bé, i els va amenaçar d'aixecar-se de la taula si no hi havia un preacord a finals de juliol.

La crisi dels cartells

Embastada enmig de les negociacions, hi havia la crisi dels cartells de l'Alzheimer. La constatació que van ser un atac de falsa bandera va obrir una crisi interna al partit. Va desembocar en la dimissió del viceconseller Sergi Sabrià i d'una de les víctimes dels cartells, Ernest Maragall, i en els expedients a tres càrrecs més del partit, a banda de Sabrià.

També va contribuir a ampliar la bretxa entre les dues ànimes republicanes, representades per Rovira, que estava pilotant les negociacions, i Oriol Junqueras, que va plegar de la direcció per preparar el seu retorn després de les eleccions europees. 

Tot plegat, un ambient enrarit que posava pressió als negociadors i incertesa al resultat d'una eventual consulta a la militància, que havia de refrendar qualsevol pacte d'investidura.

Les negociacions s'acceleren

L'última setmana de juliol, i malgrat els condicionants, les negociacions entre republicans i socialistes van agafar una nova velocitat. La carpeta del nou model de finançament, que des de l'inici havia estat prioritària per a ERC, va anar prenent forma, a la vegada que La Moncloa donava compliment a acords anteriors, com el traspàs de Rodalies o la transferència de l'Ingrés mínim vital a la Generalitat, escenificada amb una visita de Pedro Sánchez a Pere Aragonès. 

Amb aquestes cartes sobre la taula, l'executiva d'ERC va valorar dilluns una proposta de preacord que va anar modificant-se durant la maratoniana jornada, amb més de 10 hores de reunió i un acord final en favor del pacte. 

La consulta a la militància

La feina no havia acabat, però. L'última paraula l'han tingut militants, en una consulta que ha estat condicionada per totes les tensions internes de dos mesos convulsos per a ERC.

Durant aquesta setmana les assemblees territorials han posat de manifest que l'opinió de les bases no és granítica. Tampoc entre els quadres del partit, amb veus a favor i en contra. El resultat final l'han decidit els 6.349 dels 8.226 militants que han votat i ha estat sí a investir Illa per una majoria ajustada.