Com els cartells de cinema s'han reinventat amb la irrupció de les plataformes

Des del naixement del cinema, els cartells de les pel·lícules han estat el primer contacte amb els espectadors. Moltes d'aquestes imatges han passat a formar part de l'imaginari col·lectiu i acompanyen un film durant tota la seva vida. Com han evolucionat els cartells? Continuen sent imprescindibles per convidar a anar al cinema?

Jordi Rins és un dissenyador gràfic format a l'escola Massana de Barcelona. Va treballar nou anys com a director d'art en una agència de publicitat fins que va arribar un moment en què va decidir dedicar-se a crear cartells de cinema. El seu primer gran èxit va ser el de "Blancaneu", dirigida per Pablo Berger, un treball de molta repercussió que li va obrir moltes portes.

Els encàrrecs van començar a ploure fins que Jordi Rins es va convertir en tot un referent del cartellisme en el cinema espanyol:

"El primer contacte que té una persona amb una pel·lícula és el cartell i el tràiler. No deixa de ser un reclam de la pel·lícula o una peça publicitària per captar-te l'atenció o perquè et sedueixi o perquè et capti l'interès."

La irrupció de les plataformes a la indústria del cinema va suposar un canvi substancial en la manera d'abordar les campanyes de comunicació de les pel·lícules.

Va ser aleshores quan Jordi Rins va decidir associar-se al despatx de Wild Pony. Un equip de 12 creatius, amb cinc socis al capdavant, que poden donar resposta a una comunicació que passa també pels tràilers, per grans lones, per l'animació de crèdits o de capçaleres.

En el seu portfoli hi ha també el cartell de pel·lícules com "Incerta glòria", "El sustituto", "La enfermedad del Domingo" o l'última triomfadora dels Goya, "As Bestas".

Però també han fet campanyes per a plataformes com "Las de la última fila", "El desorden que dejas" o "La línea invisible".

La necessitat de fer versions diferents del cartell per a xarxes socials o per als mateixos continguts de la plataforma ha fet que cada cop es tendeixi més al minimalisme, a una conceptualitat de la imatge que busca més l'essència de la pel·lícula.

Ens ho explica el professor de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, Ivan Pintor, que ha estudiat l'evolució dels cartells des dels seus orígens:

"El cartell ha de tenir moltes vides. Ha de tenir un format vertical per adaptar-se a l'smartphone o ha de tenir formats apaisats per a la web."

Històricament, el cartellisme ha tingut molt a veure amb disciplines com la il·lustració o la pintura, però amb la digitalització ara es treballa davant d'un ordinador.   

Així ho fa el director de cinema David Moragas. Està preparant el seu segon llargmetratge i, en la darrera edició dels Gaudí, el seu curtmetratge "Demà ho deixem" era un dels nominats. Ell mateix s'ha fet els cartells de les seves pel·lícules.

Fins i tot, explica, abans de començar a treballar en un film fa un cartell que acaba sintetitzant com vol que sigui la nova creació.

"Una cosa que faig, una mica friqui, és que abans de començar a escriure el guió d'una pel·lícula jo m'invento un cartell de com m'agradaria que fos la pel·lícula."

Els amics cineastes li van començar a demanar cartells fins que va decidir professionalitzar-se i cobrar per la feina feta. Una activitat que compagina amb la de director i que considera que és absolutament complementària. "Em facilita estar en contacte amb moltes altres directores i directors en una fase del procés molt maca que és quan ja han acabat les seves pel·lícules i amb el cartell reviuen aquesta primera espurna de mira, la pel·lícula que volia fer", explica Moragas. 

El 90% de les feines que li encarreguen provenen de productores internacionals. Pràcticament la totalitat dels treballs de cartelleria que fa són per a pel·lícules independents o de cinema d'autor, cosa que li permet fer propostes més creatives. Quan rep un projecte, el primer que fa és visionar la pel·lícula. Després, fa 10 propostes de cartell possibles i, per últim, desenvolupa el que més convenç a l'equip de la pel·lícula.

El procés de creació té un punt d'artesanal que contrasta amb l'ús de les noves tecnologies. De fet, tot i que el cartellisme s'ha intentat transformar sempre es torna al concepte de la síntesi de la pel·lícula en una sola imatge, de la voluntat en captar l'atenció i aconseguir despertar l'interès dels espectadors. I no només això, un bon cartell de cinema ha de contenir, també, l'esperit i l'estètica de la creació cinematogràfica.