Com afrontar l'estrès climàtic: del dol a l'esperança racional

Els estudis coincideixen: l'ansietat climàtica augmenta a tot el món. L'Associació Americana de Psiquiatria detectava el 2020 un 55% de nord-americans amb ansietat quan pensen en com la seva salut mental patirà per la crisi climàtica.

Una enquesta de la consultora Ipsos del 2022 estima que l'ansietat climàtica afecta totes les edats i classes socials arreu del món, i que un 71% pensa que els propers 10 anys els impactes climàtics seran greus on viu.

La Unió Europea ha organitzat aquesta primavera un taller sobre com afrontar l'estrès climàtic pels funcionaris de la UE que treballen en política climàtica.

Entre els més afectats per l'estrès climàtic destaquen els adolescents, els científics i els que fan comunicació sobre l'escalfament global.

A més, la meteorologia extrema impacta en la salut mental: les onades de calor augmenten els suïcidis; les inundacions traumatitzen les víctimes; la pèrdua de llar causa depressió...

Fer un dol?

Per superar una pèrdua important necessitem fer un dol. És el primer pas per superar l'impacte. En el cas del clima necessitem fer un dol per la vida prevista que no podrà ser.

Des dels anys 70 sabem que el dol és un procés, que es manifesta de forma particular en cadascú, però amb fases molt marcades. Negació és la primera reacció: negar que allò estigui passant fins que la realitat s'imposa. Ira, ràbia per aquella pèrdua, és injust i irreversible. Culpa, "si jo no hagués fet allò", "si li hagués dit que fes allò altre". Depressió, tristesa profunda. Acceptació de la pèrdua. Reorganització: els fets són els que són i cal reorganitzar-se.

Estem creuant tots els límits planetaris

El 2009 els científics van identificar nou límits planetaris que si se superen impedeixen unes condicions de vida segures pels humans. En aquell moment quatre d'aquests llindars biofísics ja havien superat el límit: el sistema climàtic, la diversitat biològica, els canvis en l'ús del sòl, i els cicles de fòsfor i nitrogen (que l'agricultura intensiva pressiona).

El 2022 hem superat dos límits més, la contaminació química i l'aigua dolça, i potser estem superant un tercer, l'acidificació dels oceans. En total, dels nou límits biofísics planetaris, n'hem superat sis o set; els dos no superats són l'ozó estratosfèric i la contaminació per aerosols atmosfèrics.

A partir d'un llindar augmenta el risc de canvis ambientals bruscos i irreversibles a gran escala, reduint enormement el marge de maniobra dels humans.

Fins i tot si comencem ara mateix a fer grans esforços per frenar les tendències, encara aniran a pitjor durant dues o tres dècades, a causa del retard del sistema climàtic.

Pretendre que podem continuar fent les coses com fins ara, sense límit en l'extracció de recursos i en el creixement econòmic, és de bojos.
 

Posem el futur dels infants en el centre de les decisions?

Tots els aspectes de la nostra vida estan en risc per l'emergència climàtica. Però malgrat saber que és un risc existencial, en parlem molt poc.

Des dels anys 90 n'hem après molt sobre com les societats que no admeten l'horror que tothom coneix generen efectes destructius per a la ment i per als vincles socials. Per a aquest aprenentatge han estat clau les investigacions sobre els traumes generats per les dictadures.

Un investigador destacat, el metge uruguaià Marcelo N. Viñar, diu: "Quan una societat coneix l'horror però no ho admet, el missatge ensucrat de bona sort per al futur té un efecte de mentida entre generacions. No hi ha una pàgina en blanc per escriure un futur radiant. Hi ha la transmissió activa de la trivialització de l'horror, que tothom coneix i del qual ningú parla."

No parlar del fet que urgeix afrontar la degradació climàtica, com està afectant infants i joves? No situar en el centre de les decisions col·lectives l'emergència climàtica, quins trencaments generacionals està adobant?

Quan un infant mostra preocupació pel clima no s'ha de minimitzar la seva preocupació, li podem dir: "Està bé sentir-se preocupat. Podem fer això." Hem d'evitar dir-li: "No et preocupis, ja s'arreglarà." Cal donar-li suport i fer-li suggeriments d'acció concrets.

Esperança racional?

Per tirar endavant necessitem esperança. La por paralitza, i el que necessitem és molta esperança per poder impulsar un canvi sostingut a llarg termini.

Hem de ser capaços de reconèixer la gravetat de la situació i alhora mantenir l'esperança. I per fer-ho necessitem una visió de futur on les nostres vides siguin millors. Com? Prenent perspectiva.

La trajectòria dels darrers dos segles porta al col·lapse, però la vida a la Terra ha tingut altres grans episodis de col·lapse, i sempre s'ha recuperat, evolucionant a més complexitat. Aquí hi ha l'esperança: fer un salt evolutiu a més complexitat. 

Creure que podem salvaguardar una vida de qualitat amb el mateix sistema de valors i econòmic que ens porta a superar tots els límits planetaris és una idea molt extremista. 

Pensar que cal canviar el sistema, de valors i econòmic és una idea radical, sí, perquè va a l'arrel del problema: hem de reiniciar el sistema humà, per pensar a escala planetària a dècades vista. 

Transcendir la pròpia existència

Som davant del repte més gran de l'evolució de l'espècie humana. Hem de fer molts preparatius i molts sacrificis i també necessitem èpica. 

Necessitem connectar-nos amb la transcendència d'existir. Assumir el moment històric i veure la nostra vida com a part d'un procés evolutiu. Un procés en què els avantpassats van afrontar grans reptes perquè mantinguem el desenvolupament i les llibertats actuals.

Cal fer tot el possible pel present i pel futur d'infants, de joves i de les següents generacions. Hem de buscar solucions des de tots els punts de vista, solucions parcials que es realimentin entre elles i aconseguim punts d'inflexió social que accelerin el canvi. Aquesta és la qüestió clau. I per fer-ho hem d'acceptar els fets i reorganitzar tot el que calgui: cal qüestionar-nos la sostenibilitat de les nostres vides, la forma de consumir, de treballar, de transportar-nos, les polítiques... 

Necessitem centrar la nostra existència en el que realment és important, que com va evidenciar el confinament, són la salut, els aliments, la seguretat, la natura, les relacions, la cultura...

Necessitem viure millor consumint menys.

Tenen ecoansietat. La crisi climàtica els angoixa fins a un punt que els provoca por, ràbia, depressió i poden arribar a haver-se de medicar. Per superar-ho, s'impliquen en la lluita contra el canvi climàtic. Alguns han decidit no tenir fills. https://t.co/PKdTHDKabU #Play324 pic.twitter.com/7hTJTOY7eq

— 324.cat (@324cat) November 5, 2021