62 dies en vaga: la Harry Walker, una història de lluita obrera i veïnal

Hi ha barris on el patrimoni històric no són monuments, sinó el que s'ha aconseguit amb les lluites dels treballadors i l'acció veïnal. Un exemple, a Barcelona, el trobem al barri de la Prosperitat, a Nou Barris. La plaça de les Treballadores i els Treballadors de la Harry Walker explica una doble lluita que ara recorden llibres i exposicions.

Fa 50 anys els treballadors de la fàbrica Harry Walker van fer una vaga de 62 dies que es va convertir en símbol de la lluita obrera al final del franquisme. Quan la fàbrica es va deslocalitzar, els veïns van reivindicar l'espai que ocupava per fer els equipaments que necessitava el barri de la Prosperitat, que ara celebra el seu centenari.

Al costat del passeig de Valldaura, fa mig segle, hi havia grans espais buits i naus industrials, com la de l'empresa Harry Walker. Fabricava accessoris per a l'automoció i hi treballaven 470 persones. Per molts, les condicions laborals eren extremes i el ritme de producció, cronometrat, angoixant.

Paqui Jiménez, extreballadora a la Harry Walker, ho recorda així:

"L'espai on treballàvem era un soterrani sense finestres. I nosaltres, les dones, treballàvem en el centre d'aquella nau traient les rebaves als carburadors. Hi havia fundició que produïa fums... a part de la calor, i un soroll que era terrible. A mi, em queia el cabell si el tocava. Les condicions eren infrahumanes.

"Es cobrava segons la feina feta, en cadena. Si eren 60 carburadors, la setmana següent eren 61. I l'altra 63. Era una cosa frenètica.

A la vaga, s'hi va arribar perquè hi havia un moment que això no s'aguantava."

L'empresa cada vegada exigia més hores extres de feina, sense pagar-les, i volia passar els contractes d'indefinits a temporals. Una part dels treballadors van començar a fer aturades parcials. Ferran López, treballador a la Harry Walker i un dels líders de la vaga, explica:

"Dèiem, aturada parcial d'un quart d'hora, de 12 a 12.15. Les dones, a les 12 en punt, paraven. Els homes que estaven als torns, miraven... i acabaven parant també. Els encarregats miraven malament.

"A qualsevol rebuig per part dels treballadors, perquè t'incrementaven el ritme de treball, l'empresa responia amb sancions, cartes d'amonestació a 70 o 80 treballadors. Això va significar assemblees i aturades parcials. A poc a poc, l'empresa anava augmentant el ritme de sancions, fins que va arribar a un extrem que va ser una barbaritat."

 

Era mitjans de desembre de 1970. Les aturades i les assemblees, diàries, van forjar la unitat. Estaven decidits a anar a la vaga total i ocupar la fàbrica.

"Si hi ha sancions, aturades, si hi ha acomiadaments, vaga total. La garantia era: 'sigui qui sigui qui despedeixin, tots a l'una.'"

Al llarg del 1970 i 1971 les protestes laborals es van multiplicar, com les que aviat van paralitzar grans factories com la Maquinista o la Seat. Però Franco encara era viu, s'estava fent el procés de Burgos contra els acusats de pertinença a ETA i es van suspendre drets civils en una mena d'estat d'excepció.

Ferran López recorda que "era un estat d'excepció dintre d'una dictadura militar".

"Com que tot estava prohibit, no hi havia dret de vaga, no hi ha cap dret, una lluita econòmica automàticament es convertia també en lluita política."

Paqui Jiménez encara recorda que la policia va anar a desallotjar la fàbrica: "Vam passar una por terrible. Ens van fer fora, hi havia membres de la Brigada Politicosocial".

62 dies de resistència

La vaga de la Harry Walker va durar 62 dies, de les més llargues que s'havien fet fins aleshores a Barcelona. Al llarg de tota l'aturada, els
treballadors van elaborar milers de pàgines de manifestos i comunicats i un llibre que recollia tota la lluita. Van rebre la solidaritat de desenes d'empreses de tot Espanya i també suports des de França i Itàlia.

Es va celebrar un judici a Magistratura del Treball, que va declarar improcedents els acomiadaments, però no va ser una victòria completa. L'empresa no va readmetre la majoria de treballadors i va pagar indemnitzacions. La resta de la plantilla va tornar a la feina, amb algunes millores salarials i laborals.

La lluita de la Harry Walker, que ara recorden una exposició i un llibre, es va convertir en símbol de la lluita obrera.

Ferran López va ser un dels primers tretze acomiadats. Però en fa una anàlisi positiva: "L'empresa va ser derrotada. Nosaltres vam tenir acomiadaments, però en aquelles condicions polítiques del moment, encara vam tenir sort els que no vam ser detinguts."

Per Paqui Jiménez, la vaga "va aconseguir un moviment, no solament a nivell de la Harry Walker, sinó de tot Barcelona. I això crec que va ser un pas endavant de la lluita obrera."

Una nova lluita

El 1973, l'empresa es va deslocalitzar a Sant Andreu de la Barca i també a Polinyà. A Nou Barris va quedar la nau i un gran solar. El principal accionista de Harry Walker, Josep Maria Figueras, amb interessos immobiliaris, tenia grans expectatives de negoci.

Joan Catafal, de la Comissió del Centenari del barri de la Prosperitat ho relata: "El solar de l'antiga fàbrica Harry Walker queda lliure. I dona la casualitat, que no ho és, que el màxim accionista de Harry Walker és també un constructor en connivència amb Porcioles. El nou Pla Comarcal els espanta, veuen que tots aquests espais es dedicaran a equipaments... I comencen a edificar."

Els veïns van veure amb alarma com s'edificaven els primers blocs de pisos. Lourdes Ponce, de l'Associació de Veïns de la Prosperitat recorda que "era un espai molt important per al barri".

"L'Associació de Veïns tenia clar que faltaven molts equipaments. No teníem institut, no teníem CAP, faltaven escoles de primària, faltava un lloc per fer esports... No volíem deixar-nos agafar aquest espai que l'especulació estava a sobre."

En aquell moment, en tot l'àmbit dels actuals districtes de Nou Barris i Sant Andreu, amb 400.000 habitants, gairebé un 20% de la població de Barcelona, no hi havia cap Institut públic, amb dèficit d'escoles i centres de salut. La contínua mobilització dels veïns, durant els anys de la Transició, va obligar l'Ajuntament a comprar els terrenys entre 1976 i 1977.

En l'espai que ocupava la Harry Walker s'hi va fer l'escola pública Santiago Rusiñol. L'Institut Sant Andreu, reclamat amb molta insistència des de diversos barris amb tota mena d'accions lúdiques i de protesta i manifestacions al voltant del solar, va néixer amb un esperit netament assembleari. Però alumnes i professors van haver de passar molts anys en barracons fins que finalment es va aconseguir la construcció de l'edifici actual.

També es va aconseguir el poliesportiu, de gestió popular, que acull tota mena d'activitats i converteix l'esport en una eina d'integració social. I el Centre d'Assistència Primària, també llargament reclamat pel moviment veïnal.

Finalment, després de 25 anys de mobilitzacions i acció veïnal, el 1999 es va aconseguir la plaça, un dels espais públics més grans i més freqüentats del barri de la Prosperitat, envoltat per quatre equipaments públics, un fet gairebé únic a Barcelona.

Ara, com van reclamar els veïns, porta el nom de "Plaça de les Treballadores i Treballadors de la Harry Walker."

Paqui Jiménez, antiga treballadora de la indústria, ho descriu així: "Quan hi vaig anar i em van ensenyar la placa que havien posat, de treballadores i treballadors de la Harry Walker, se'm va posar la pell de gallina i vaig plorar. Perquè va ser com un triomf de la classe obrera i del que havíem viscut nosaltres."

Per Lourdes Ponce, la conclusió és clara:

"Si ens ajuntem i tenim clars els objectius, doncs el mateix que la Harry Walker, els objectius es poden aconseguir."

El llibre "Harry Walker: lluita obrera, victòria veïnal", de Néstor Bogajo i altres autors, editat per l'Ajuntament de Barcelona dins el marc del centenari del barri de la Prosperitat, explica aquesta doble lluita. I també una exposició itinerant "Harry Walker: obrers i veïns en lluita", creada per la comissió del centenari de la Prosperitat i el Museu d'Història de Barcelona.