Dembélé es redimeix i rescata "in extremis" un punt per al Barça al Metropolitano (1-1)

Una de les faccions del caïnisme barcelonista, la dels defensors del llegat de Johan Cruyff i Pep Guardiola, no fa bandera únicament dels títols brandats i de l'impacte creat en l'evolució del futbol. També asseguren enyorar temps en què el Barça se sentia tan dominador que obligava sempre el rival a ser reactiu al plantejament culer.

El Barça ha salvat un punt en la visita a l'Atlètic de Madrid (1-1) amb un onze inèdit però que evocava gestos discutits la temporada passada, amb un reconeixement diàfan que els blaugranes, avui de nou de groc baieta com a Leganés, es disposaven en funció de les característiques de l'adversari. Partit gran, imponent mosaic de la parròquia local, onze per alçar celles.

Valverde ha dibuixat un mig del camp en diamant, amb Busquets a la punta superior, Arturo Vidal d'enllaç i Sergi Roberto i Arthur als interiors; i en defensa, ha retornat Umtiti, malgrat la solvència i l'aportació en l'estratègia ofensiva de Lenglet, que remata, de mitjana, un cop cada 90 minuts. Simeone, tal com raja, com sempre: un 4-4-2 acadèmic amb el presumit Griezmann i Diego Costa, sec fins avui contra el Barça, en punta.

S'assenyalava a la prèvia el duel entre els porters, Ter Stegen i Oblak, com una de les confrontacions personals a tenir en compte, però tots dos s'han mirat els primers quaranta-cinc minuts de partit còmodament des dels seus dominis. El Barça s'afanyava en la pressió si perdia la pilota, però replegava també amb eficiència quan calia, superant fins i tot l'estat letàrgic de Semedo en els primers compassos del partit i una inquietant pèrdua de pilota d'Umtiti als tres quarts, que ha habilitat una infructuosa cursa de Griezmann.

Els "colchoneros", mentrestant, també es mostraven ordenats, eficients en la reducció d'espais, tolerants amb el gambeteo de Messi però sempre lluny de la superfície de càstig. Arthur ha pogut filtrar una passada a Sergi Roberto en el marc d'una estratègia ben treballada a la sortida d'un córner (19'), però el reusenc ha resolt l'acció amb una càndida centrada, innòcua per Oblak. La primera mànega quedava suficientment resumida en aquest paràgraf, que només es podria allargar amb un descentradíssim xut de falta de Messi (40'), però en els últims segons s'ha produït la principal, i negativa, incidència del període. Sergi Roberto ha marxat cap al vestidor amb una lesió als isquiotibials de la cuixa esquerra, un mes i mig després del seu últim problema muscular.

L'entrada de Rafinha per a la represa ha significat el retorn a la disposició més freqüent aquesta temporada: 4-3-3 amb el fill de Mazinho d'extrem i l'anàrquic Arturo Vidal com a interior. El Barça ha guanyat protagonisme en camp adversari i ha arribat a acreditar una possessió del 85%, malgrat que l'Atlètic l'ha volgut contenir amb duresa, fins i tot mitjançant Griezmann, amonestat per una entrada a Arturo Vidal.

Igual que a la primera part, l'equip de Simeone ha estat ben a prop d'encendre el partit mercès a una errada sensible del Barça: Arthur s'ha deixat pispar la cartera a camp propi i Piqué ha allargat la cama en el moment just per evitar la rematada en boca de gol de Diego Costa, assistit amb precisió per Griezmann (60'). El Barça, però, no inquietava seriosament Oblak, mentre els "colchoneros" esperaven el seu moment fidels al seu estil.

L'han reclamat en un salt defensiu en què Vidal ha rebutjat clarament una pilota amb el braç (75'), però prèvia consulta al VAR, l'àrbitre Gil Manzano no ha secundat les peticions locals. I l'han acabat fruint dos minuts després, quan Griezmann ha picat un córner al segon pal, Diego Costa s'ha elevat sobre un masegat Rafinha i ha agafat Ter Stegen en una posició prou estranya com perquè l'esfèrica li tornés a doblegar els dits. Primera rematada entre pals, primer gol, d'un jugador que no veia porta a la lliga des del febrer i que ni havia marcat ni havia guanyat en els dotze partits que havia disputat contra el Barça: una esplèndida dada per als supersticiosos.

Valverde s'ha afanyat a substituir els interiors per fer entrar Dembélé i Malcom, i Messi ha desaprofitat dos llançaments de falta (81' i 85'). El Barça empenyia atabalat, i els que sostenien que era partit per resoldre's en un detall es disposaven a penjar-se la medalla. Però les espurnes determinants solen ser negociat de Messi, fins i tot en les jornades menys brillants.

L'argentí ha atret l'atenció dels defensors mentre ha observat, mercès a la seva única percepció de l'espai i el temps, com Dembélé es desmarcava al marge dret de l'àrea. El francès ha tingut temps de retallar abans de rematar amb l'esquerra i redimir-se de les conseqüències de la seva vida dissipada (89'). I, si es permet el tòpic, el díscol extrem blaugrana, amb el seu setè gol de la campanya, ha retornat a l'electrònic el guarisme més adient al que ha ocorregut sobre la nova gespa del Metropolitano.

Ningú volia perdre, els mèrits per guanyar han estat escassos. Flotava en l'aire una sensació d'alleujament per als dos equips, encara que el Sevilla, aquest diumenge, pot esdevenir el nou líder de Primera.