Romeva: "El camí emprès no és ni fàcil, ni ràpid, ni indolor, tanmateix és irreversible"

El conseller d'Exteriors que l'ha succeït, Ernest Maragall, serà el candidat a l'alcaldia de Barcelona per Esquerra. Què li recomanaria al seu successor? Quines estratègies ha de seguir aquesta conselleria que sovint sent la pressió del Ministeri d'Exteriors espanyol?

L'Ernest Maragall ha fet una gran tasca com a conseller d'Exteriors, estic segur que també la farà com a alcalde de Barcelona.

Amb l'Alfred Bosch, l'acció exterior queda en les millors mans, és una persona amb experiència i visió, amb una llarga trajectòria internacional tant en el món acadèmic com en el de la cooperació. A més, coneix bé la política, tant l'europea com l'estatal.

Li recomanaria que mantingués l'ambició en el desplegament de l'acció exterior i que segueixi explicant com des de Catalunya volem ser un actor útil, implicat i constructiu, amb capacitat per participar en els grans reptes globals.

El repte de futur més important a nivell internacional és pensar i establir una política social de la globalització: regulació, cooperació i solidaritat, és a dir, introduir els assumptes socials en l'agenda internacional. Catalunya és un actor que per la seva naturalesa i història pot aportar i formar plenament part d'aquest debat i d'aquestes solucions, ho ha fet en la crisi migratòria en la Mediterrània, en la seva participació en l'agenda 2030, en les polítiques mediambientals o en el debat interregional sobre el futur d'Europa, i ha de seguir fent-ho.

I per descomptat, com hem fet tantes vegades, parlem i cerquem el màxim de complicitats amb tothom: governs, parlaments, líders d'opinió, mitjans de comunicació, sectors econòmics i culturals, etc. Per explicar el problema polític que viu Catalunya i Espanya, per cercar-hi solucions, però també per continuar treballant per a la internacionalització de la cultura i de l'economia catalana, un aspecte cabdal per al país i per a la societat catalana, fonamental per al seu posicionament internacional.

Una de les iniciatives del govern Torra és una campanya internacional per trobar suports i mediació a Europa i els Estats Units. Abans de l'1 d'octubre aquesta feina es va intentar... On ha quedat tot aquell esforç? Creu que hi ha algú a Europa que vulgui escoltar la veu d'aquests catalans que consideren que Espanya no els tracta bé i els reprimeix?

Els objectius del departament l'anterior legislatura van ser situar a l'agenda internacional el conflicte democràtic amb la major informació possible, crear vies de diàleg i relació institucionals, i donar a conèixer el posicionament del govern de Catalunya.

Internacionalment hi ha la consciència que la situació política a Catalunya es resoldrà votant. El quan i el com és una altra qüestió. El problema, però, no és tant si s'escolta fora sinó que a Espanya no han volgut escoltar ni els de dins ni els de fora.

Ciutadans i el PP insisteixen a dir que vostès tenen privilegis respecte de la resta d'interns. Han enviat una carta a Albiol i Arrimadas perquè els vinguin a veure i sembla que de moment ho rebutgen. Quin creu que pot ser el motiu? Li sap greu?

No tenim cap privilegi respecte a la resta d'interns, el que és inaudit és la presó preventiva a la qual ens tenen sotmesos.

Sempre hem respectat les idees de tothom. A la inversa no sempre ha estat així. Segur que si ens respectem i empatitzem més ens enfortim com a societat i millorem com a persones.

Troba a faltar algú que li agradaria que hagués vingut a visitar-lo i no ho ha fet? Què els diria per convèncer-los que ho facin? Té retrets per a algú?

La presó t'allunya de les persones que estimes. Cada dia trobo a faltar la família, els amics, especialment els fills...

Els retrets no serveixen per a res. Cal seguir teixint per enfortir els grans consensos a la nostra societat, segur que la llibertat i la democràcia són valors compartits per la immensa majoria de la gent.

Què fan vostès a la presó per guanyar més temps amb els familiars? Classes, gimnàs, piscina?

Tots els interns poden disposar d'un vis-a-vis addicional si fan tasques de neteja, en el meu cas frego el terra de la sala de dia dos cops al dia i els vidres cada cap de setmana. A més faig d'auxiliar al poliesportiu ajudant a dinamitzar activitats esportives.

Si com a vegades els hem sentit dir el judici és una farsa, que no serà just i que la sentència està escrita..., havent vist els escrits de la fiscalia i l'Advocacia de l'Estat..., estan mentalitzats per passar tants anys entre reixes?

Sabem que estem en una operació de repressió per part de l'Estat. És una represàlia cap a una ideologia. També sabem que la nostra lluita serà llarga i, sovint, dolorosa.

Tot i que amb els precedents que coneixem no sembla que puguem tenir un judici just, ens defensarem com si ho fos.

Treballem per la plena absolució. No renunciarem mai als nostres arguments, ni renunciarem mai al nostre compromís polític.

Per quin motiu pren la decisió de quedar-se i de no marxar a l'exili? Vostè va dir "si el preu de la llibertat és la presó, ho assumeixo". Estava convençut que això acabaria així? O pensava que l'escarment seria menor?

De raons n'hi ha moltes, i no totes serien segurament compartides per tothom, però en el meu cas n'hi ha dues que resulten fonamentals. La més important és que no considero que allò que vàrem fer, com a govern, pugui ser considerat un acte delictiu.

I estic disposat a defensar-ho sempre que calgui, i on faci falta. Jo vaig optar per fer-ho des d'aquí, igual com altres companyes i companys de govern van optar per fer-ho des de l'exterior. La segona és que durant la legislatura sempre que interlocutors internacionals em preguntaven si estava disposat a assumir la presó com a preu per defensar els nostres anhels la meva resposta era sempre que sí.

Em reafirmo que si la defensa del nostre projecte polític passa per la presó estic disposat a assumir-ho.

En aquest camí, la presó ha de ser un instrument per evidenciar a tot demòcrata que no és acceptable la manipulació que s'està fent del dret penal, que no es pot respondre a posicionaments polítics amb coerció judicial i amb la vulneració de drets i llibertats, i que amagar la política i optar per la repressió no solucionarà mai absolutament res.

Com viu la família tota aquesta situació, que ara mateix és incerta, a l'espera que es fixi data per al judici? Què és el que més tem d'haver de tornar a Estremera?

La privació de llibertat és una pena d'una severitat extrema, no només per a nosaltres, sinó especialment per a les nostres famílies. I també per a tota la gent que considera profundament injusta aquesta situació. Les famílies dels presos, especialment els fills petits, i els nostres pares i mares són víctimes de la injustícia del nostre empresonament. La distància agreuja aquesta situació.

Cal concebre la presó preventiva como una mesura extrema, excepcional, de darrer recurs. Perquè on impera l'estat de dret no s'avancen les penes, ni se sanciona abans de condemnar, i on impera la democràcia, per norma general, els judicis s'afronten des de la llibertat.

Per això el que trobaríem raonable és afrontar el judici en llibertat; és a dir, poder preparar la defensa i realitzar-lo en llibertat. Fer-lo empresonats suposarà una vulneració més de garanties.

Això vol dir dormir poc i malament, passar el dia en una cel·la, desplaçaments llargs en furgoneta i emmanillats, menjar malament i sobretot no poder preparar les sessions amb els nostres advocats. En cap cas com a societat hauríem d'assumir una realitat en què la presó preventiva sigui utilitzada com una forma de justícia sumària.

La paraula "indult" ha sortit en diverses ocasions per part de diversos dirigents polítics tant d'aquí com de Madrid. Què en pensa vostè?

No considero que allò que vàrem fer sigui un acte delictiu, i estic disposat a defensar-ho sempre que calgui, i on faci falta. No demanaré perdó per res del que he fet.

Segueixo pensant que només votant i pactant podem avançar en la construcció d'un país modern, solidari, culte, sostenible i pròsper.

Només les solucions polítiques podran resoldre els problemes polítics. La presó i la repressió són només les conseqüències d'aquest problema. Sigui quina sigui la sentència el problema polític persistirà, i en el mateix sentit la nostra voluntat constructiva i el nostre compromís polític seguiran intactes.
 

Quina creu que haurà de ser l'estratègia un cop es conegui la sentència? La mobilització al carrer és una d'elles?

Sembla que s'ha instal·lat o assumit que vivim un mentrestant polític fins que arribin els judicis dels que som a la presó. Unes condemnes injustes segurament generaran indignació i cohesionaran el sobiranisme, però també a les persones que es considerin demòcrates.

No obstant crec que el més important ha de ser aprofitar l'experiència viscuda per reescriure el camí sabent tot allò que ara sabem, amb l'objectiu de crear nous escenaris de futur.

La crisi catalana té una envergadura que encara no ha estat ben calibrada per molts actors, tant a Catalunya com a l'Estat. La situació de repressió que ha viscut Catalunya ens posa de manifest que aquesta causa exigeix tenacitat i fermesa, però també paciència i plena consciència de la magnitud de l'objectiu i de la realitat que pretén transformar. Però el seu resultat tampoc ha estat ben calibrat pel socialisme espanyol, incapaç de tenir una posició audaç o ambiciosa davant el repte territorial.

L'independentisme ha de ser intel·ligent, pragmàtic i generós, capaç d'articular consensos fins i tot en les discrepàncies. En un moment on tot sembla impossible, barrat o empatat, el sobiranisme ha de ser conscient que la legitimitat només té una font: el suport social i electoral creixent, sostingut i reconegut, i per aconseguir-lo cal utilitzar el poder polític que atorga per governar bé i donar solucions als ciutadans de Catalunya però alhora també per participar i condicionar les decisions de les majories a l'Estat.

El dret a l'autodeterminació és un objectiu legal i legítim. Ens cal seguir lluitant. Com a societat estem en una situació de dificultat que no ens és nova, però el que no ens ha mancat mai és la voluntat de fer-ho, i la voluntat de ser nosaltres mateixos. Cada resistència a una regressió és un pas endavant, i això cal seguir-ho fent.

Vostès, els homes, són aquí tots junts i poden parlar i intercanviar impressions. De què parlen?

De tot. És una sort estar junts. Això ens fa ser molt conscients de la situació que pateixen la Carme i la Dolors.

Les dones, però, són en altres centres penitenciaris. Amb Dolors Bassa i Carme Forcadell hi tenen contacte?

Enyorem molt la Carme i la Dolors, sabem que són dones fortíssimes. Les tenim presents cada dia. Hi mantenim contacte a través dels advocats o per carta. Per absurd que sembli en l'era de les comunicacions digitals, la via que dona a les persones empresonades una connexió tangible amb la societat de la qual se'ls ha apartat són les cartes que reben. Les tenim lluny però les sentim molt a prop.

I amb l'exili? Tenen alguna mena de contacte amb el seus companys de govern com Carles Puigdemont, Toni Comín, Meritxell Serret....

Com en el cas de la Carme i la Dolors, l'única comunicació possible és a través dels advocats, de terceres persones o a través de cartes personals; no obstant, estem informats de com estan i del seu dia a dia, i sovint ens adrecem missatges o intercanviem informació.

Es penedeix d'alguna cosa? Es faria enrere d'alguna decisió que van prendre?

El camí emprès no és ni fàcil, ni ràpid, ni indolor, tanmateix és irreversible.

Cal assumir que la realitat és complexa i requereix solucions complexes. Tot el que hem fet ens ha permès ser on mai abans havíem estat. Cal seguir treballant per poder avançar sense deixar ningú enrere, jo no només vull una república, sobretot vull que aquesta sigui ètica, justa, inclusiva i solidària.

Sempre dic que cal aprendre de les experiències. La qüestió de Catalunya és el tema més important que té Pedro Sánchez sobre la taula. Hauria de ser el primer interessat a concretar solucions polítiques.

Celebrar un referèndum era el compromís polític del govern, i una decisió del Parlament de Catalunya. Existia i encara hi ha un consens molt sòlid entre la ciutadania sobre la necessitat de votar en un referèndum, això té una gran acceptació, des de fa anys en totes les enquestes el consens en aquest aspecte es troba sobre el 80% de la població de Catalunya. La via judicial no ha aportat cap solució, ni l'aportarà.

Sortir d'aquest conflicte implica primer de tot deixar de banda la lògica d'una resposta estrictament jurídica i, per tant, acceptar que no es pot prescindir de la naturalesa política del problema ni de la seva perspectiva democràtica i reduir-lo només a la seva dimensió jurídica.

Les normes jurídiques no poden per si soles donar compte de la substància i de la realitat profunda del conflicte català, i en tot cas en un estat de dret la política és sempre prèvia al dret i utilitzar-lo com a coartada per no fer front a problemes de naturalesa política a la llarga fa impossible la convivència, i posa en qüestió els mateixos fonaments democràtics del règim polític.

Junqueras serà el cap de llista d'ERC a les europees. Li agradaria fer tàndem amb ell?

L'Oriol Junqueras té un reconeixement immens dins i fora de Catalunya. La seva capacitat d'anàlisi, de treball i de comandament el fa un líder indiscutible.

En aquest tema, com en tots, estic a la seva disposició per fer allò que sigui més útil en cada moment.

Han recusat el magistrat Marchena, jutge que s'ha autodescartat per presidir el Suprem. Quin recorregut creu que tindrà la recusació i com valora el pacte PSOE-PP per renovar el CGPJ?

El pacte PSOE-PP mostra la falta d'imparcialitat i l'existència d'un acord polític per al repartiment de la presidència i les vocalies de l'òrgan de govern dels jutges amb l'objectiu de controlar-lo. Les ingerències polítiques i econòmiques han hipotecat greument la credibilitat del poder judicial espanyol i la seva independència. Aquesta crisi podria servir de revulsiu a una justícia que requereix canvis en profunditat.

Tanmateix no es veu cap disposició dels principals partits estatals per emprendre una reforma a fons de la justícia, de moment tot queda com estava però molt més deteriorat.

Les evidències de la politització resten encara més confirmades pel fracàs d'un pacte polític, tombat des de dins abans que prengués cos.

Com s'assenyala en la recusació presentada el magistrat és protagonista d'un pacte per controlar el poder judicial, i públicament se li atribueixen característiques personals vinculades a una determinada orientació política que fan dubtar de la imparcialitat per participar en el procés instruït contra nosaltres. Les mostres que hem tingut fins ara són d'intransigència absoluta. En tot cas el nostre dret i la nostra obligació és defensar-nos i posar de manifest totes les vulneracions i anormalitats que envolten aquest procés i el judici, sempre que afrontem una vista o un recurs, ho fem amb molts arguments i molt sòlids, i així seguirem fent-ho.

Amb quina actitud arribaran al judici? Quina serà l'estratègia de la defensa?

Davant d'un judici que sabem que és eminentment polític, la nostra actitud és de fermesa i serenor. Ens defensarem com si fos un judici amb tots els arguments racionals i les proves objectives que demostren que davant una ficció construïda l'única sentència possible és l'absolució.

Però no encarem la defensa com un gest legal, sinó més aviat moral. Entenem el judici com la continuació de la nostra demanda pacífica i democràtica per altres mitjans.