La història d'en Lau, l'artista de Vilanova i la Geltrú que la Guerra Civil va deixar en l'oblit

Una capsa de cartró del dibuixant Estanislau Vallverdú Villalonga fa emergir la història oblidada d'aquest cartellista i caricaturista que va fer servir el seu art per combatre el franquisme i li va costar la vida

Actualitzat

Aquesta història té diversos inicis. Començarem per l'últim. Novembre 2023. L'àvia ha mort i l'avi ha quedat molt tocat per la seva pèrdua. Els fills, la jove, els nets... La família sencera fa tot el possible per intentar acompanyar-lo en el dol. L'objectiu, omplir moments amb algun motiu que el faci pensar, ni que sigui uns instants, en altres coses que no siguin la pèrdua.

De cop, la jove diu que al traster de casa hi ha una vella capsa de cartró que podria servir. La van a buscar i l'obren davant l'avi. Comencen a treure dibuixos, cartells, caricatures... centenars d'originals fets per la mateixa mà, la d'Estanislau Vallverdú Villalonga, tot i que sempre signava les seves obres amb el nom de Lau.

Un retrat de Lau envoltat per dos dibuixos originals seus (3Cat)

L'avi sap molt bé qui era en Lau, era el seu pare. També sabia que existia aquesta capsa on durant més de vuitanta anys el seu llegat artístic havia quedat en l'oblit.

Però tampoc en sabia gran cosa més. El motiu? El seu pare va morir en un camp de concentració franquista, a les acaballes de la Guerra Civil, quan ell tot just tenia 2 anys. Impossible conservar-ne cap record. La seva mare tampoc n'hi parlava mai. Va decidir que el millor era amagar aquells dibuixos i mirar de tirar endavant.

L'Estanislau Vallverdú Camps, el fill de Lau, observa una dels dibuixos originals que va fer el seu pare (3Cat)

I, a partir d'aquest moment, silenci durant gairebé noranta anys. Aquest és el segon començament d'aquesta història. La seva mare es va trobar, de sobte, viuda, amb dues criatures petites i un acabat d'inaugurar règim franquista amb moltes ganes d'eliminar qualsevol rastre d'aquells que havien gosat desafiar el bàndol nacional en els anys de la guerra civil.


Dibuixant i cartellista

En Lau era un dibuixant molt actiu i molt popular a la Vilanova i la Geltrú d'abans de la Guerra Civil. Va arribar a fer els cartells de diverses edicions del Carnaval i també de la Festa Major. També tenia la faceta de caricaturista.

Va signar una llarga col·lecció de retrats humorístics de molts dels protagonistes d'aquells anys tan convulsos: Franco, Hitler, Mussolini i un llarg etcètera de personatges que sortien dibuixats en situacions que els ridiculitzaven. Moltes d'aquestes caricatures es van publicar, en primera plana, en diversos diaris de l'època. Era la forma que tenia en Lau de combatre el feixisme i, segurament, aquests dibuixos el van condemnar.

Dues caricatures fetes per Lau, una de Franco i una de Hitler, publicades al diari "Democràcia" (3Cat)

Maig 2024. El tercer pruincipi d'aquesta història. Som a l'Arxiu Comarcal del Garraf. Davant nostre, diverses taules plenes de dibuixos, cartells, gravats, esborranys, notes i moltes fotografies en blanc i negre.

Allà ens trobem l'Estanislau Vallverdú Camps. A l'interior d'aquest avi octogenari hi ha també aquell nen de dos anys que va perdre el pare fa més de vuitanta anys. Comencem a parlar i la primera pregunta ens porta al segon inici d'aquesta història. Com pot ser que la seva mare no li parlés mai del seu pare i amagués la capsa? Per què silenciar el record d'un pare?

"Segur que va ser per por. Com que va durar tants anys la desgràcia de tenir aquell règim, ja m'explicaràs... La por no es va perdre mai. Mare de Déu"

El cartell de la Festa Major de Vilanova i la Geltrú del 1934 el va dibuixar en Lau (3Cat)

Continuem la conversa i parlem de la capsa oblidada al traster. Mai abans havia tingut interès a intentar saber alguna cosa del seu pare?

L'Estanislau ens explica, emocionat, que va aprendre a créixer sense preguntar. Que la mare ho va donar tot perquè tant ell com el seu germà gran tinguessin un futur i, sobretot, que s'alliberessin del passat que els podia fer encara més mal. La por s'havia apoderat del present que els havia tocat viure.

L'Estanislau, l'avi que entrevistem i el fill d'en Lau, té moltes ganes de parlar, d'explicar-nos coses. Ens diu que va ser cantant d'orquestra, que va ser molt feliç compartint tants anys de matrimoni amb la seva estimada Rosa i la conversa es desvia durant una estona. Llavors intentem reprendre el fil, però ell insisteix a explicar algunes de les seves aventures.

Un dibuix de la plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú, en plena Festa Major, amb la bandera republicana en un balcó (3Cat)

Una vegada i una altra intentem gratar en algun racó de la seva memòria buscant algun record perdut en què la seva mare li hagués explicat alguna cosa del seu pare. Res. No sap res més del seu pare. Abaixa la mirada i, amb llàgrimes als ulls, diu obertament, amb un punt de vergonya, que hauria... que voldria saber-ne més. Lamentant-ho molt ens veiem obligats a donar per acabada l'entrevista. Però la història continua perquè sí que se saben algunes coses més de la història d'aquest prometedor artista que va morir quan encara no havia fet 34 anys.

Parlem amb l'Íngrid Gómez. La directora de l'Arxiu Comarcal del Garraf. És la persona que fa tot just mig any es va trobar amb l'avi i alguns familiars a les instal·lacions de l'arxiu. Li van portar la capsa perquè valorés si s'hi podia fer alguna cosa.

"Quan van obrir la capsa en aquesta taula i van començar a treure tots els dibuixos que hi havia em vaig endur una sorpresa enorme. Coneixia l' existència d'en Lau, però no teníem molta informació sobre ell i encara menys obres seves"

La directora de l'arxiu, el fill i el net d'en Lau observen un dels seus originals (3Cat)

D'un tresor amagat a una exposició

I aquí arrenca el tercer inici d'aquesta història. Amb tota l'estesa de cartells, dibuixos i esborranys a sobre de la taula, es va adonar que davant seu tenia un tresor que la ciutat de Vilanova i la Geltrú mereixia conèixer. Però, per fer-ho, feia falta saber alguna cosa més. Què li va passar a en Lau?

Estirant el fil, amb l'ajut també de l'Annabel, la jove de l'Estanislau, que era qui havia buscat amb instint periodístic coses sobre el desconegut avi del seu marit, l'Íngrid va anar descobrint detalls de la vida d'aquell artista oblidat. Detalls que, en alguns casos, eren allà mateix, a l'Arxiu Comarcal del Garraf, i que posant els seus ulls experts on tocava van començar a aflorar de forma gairebé màgica.

"D'acord al material que he pogut veure i la informació que he pogut anar resseguint, m'imagino que en Lau era una persona molt vitalista, molt implicada cívicament, políticament i culturalment amb una Vilanova que desbordava efervescència"

Com més coses anava descobrint d'en Lau, més hores dedicava de la vida a voler saber-ne més. L'Íngrid es va anar quedant atrapada per un personatge carismàtic. Sabia que en Lau havia mort en un monestir convertit en camp de concentració franquista a Galícia pocs mesos abans del final de la guerra. El Monestir d'Oia. L'Íngrid no s'ho va pensar dues vegades i va fer les maletes per anar a passar-hi uns dies, de les seves vacances, per investigar una mica més.

Allà va descobrir que es conservaven tot de dibuixos a les parets que els reclusos van fer durant el seu captiveri a la Gguerra Civil. La propietat del monestir, la fundació privada Bretal, a més, estava treballant per fer-hi una exposició i convertir aquell escenari tan fosc a finals dels anys 30 del segle passat en un espai de memòria històrica.

Un dibuix que hi ha en una de les parets del Monestir d'Oia i que, pel seu traç, se sospita que podria haver fet en Lau (Mosteiro de Oia)

L'Íngrid ens explica que es va passar tots els dies que va ser a Oia observant fins a l'últim detall tots aquells grafits. Buscava la signatura d'en Lau o bé alguna referència que evidenciés que l'artista vilanoví havia continuat dibuixant en els seus últims dies.

Aquesta vegada no se'n va sortir, però el seu nas i, sobretot, els seus ulls veien alguns trets en alguns d'aquells originals fets a la paret amb un llapis (o ves a saber amb què) que evocaven alguns dels originals que havien aparegut a la capsa.

De tornada a Catalunya, va ser qüestió de pocs dies aconseguir el suport per part de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú per organitzar una exposició amb tot aquell material inèdit. Una exposició que es podrà veure del 28 de juny al 15 de setembre al Centre d'Art Contemporani La Sala, a Vilanova i la Geltrú. La regidora de Cultura i memòria històrica, Teresa Llorens Carbonell, ens ho explica:

"Volem posar en valor la figura d'un home que va lluitar des de la seva vessant artística i des de Vilanova i la Geltrú per defensar la llibertat d'aquest país"

El cartell del Carnaval de Vilanova i la Geltrú de 1934 que va fer en Lau (3Cat)

Crida per trobar més material

Una altra cosa que ens explica és que una de les facetes més prolífiques d'en Lau era la de fer dibuixos per encàrrec. De manera que sospiten que hi podria haver originals d'aquest artista en algunes de les cases de les famílies vilanovines de tota la vida. Per això, s'ha fet una crida per intentar fer aparèixer encara més obres d'en Lau.

El comissari d'aquesta exposició, a més, és un dels caricaturistes més mediàtics del país, es diu Jaume Capdevila, però tothom el coneix com a "Kap". No podem evitar preguntar-li, com a expert, si ha trobat algun element que connecti els grafits anònims del Monestir d'Oia amb els dibuixos d'en "Lau".

"No tenim cap certesa que aquests dibuixos que hi ha al Monestir d'Oia estiguin fets per en Lau, però sí que hi ha alguns d'aquest grafits que tenen exactament el mateix aire, el mateix traç, que hem vist, sobretot, en els esbossos que hem vist en les llibretes que ara han aparegut. Els cotxes de carreres, els avions, uns pagesos..."

Un dels esbossos originals d'en Lau trobats en una capsa de cartró

Ha arribat l'hora d'acomiadar-se. L'Estanislau està molt cansat després de tantes emocions. La família ens diu que el portaran a fer una xocolata, que li encanta, i que se l'ha ben guanyada després de l'entrevista. En el moment de l'encaixada de mans final, l'Estanislau ens mira amb aquells ulls tan sentits i ens regala una darrera frase:

"Els pocs escrits que hem pogut trobar, dels diaris d'aquells temps sobretot, el posen al capdamunt de tot. Havia de ser una gran persona i jo només puc dir això, que va ser una gran persona. Com m'agradaria saber-ne més coses. Voldria saber..."

ARXIVAT A:
Memòria històrica
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut