El que no ens mata ens fa més forts: què fa que les poblacions siguin més resilients?

Els historiadors investiguen des de fa segles el com i el perquè grans civilitzacions com la romana o la maia es van ensorrar, però normalment ho estudien cas per cas i no busquen les similituds i punts en comú que hi ha.

La dificultat és evident: les fonts històriques són escasses i fragmentàries, i costa molt fer-se una idea de conjunt prou clara per poder comparar els casos entre ells.

Però això està canviant: una recerca ha revisat la prehistòria i la història de 16 àrees del món entre fa 30.000 anys i èpoques recents, i ha buscat si hi ha patrons que s'hi repeteixen.

Ho han fet analitzant els registres arqueològics disponibles sobre aquestes àrees, cosa que els ha permès deduir la mida de les poblacions i com anaven variant al llarg del temps.

Com més crisis se superen, més resistència hi ha després

La principal conclusió a la qual han arribat és que després de les crisis demogràfiques, sigui per sequeres o per causes socials, les poblacions són més resistents i es recuperen més ràpidament.

La recerca, feta per investigadors de 7 països i liderada per l'arqueòleg Philip Riris, de la universitat de Bournemouth, al Regne Unit, l'ha publicada aquest dimecres la revista Nature:

"Els resultats demostren que un sol factor, la freqüència de les crisis i pertorbacions, augmenta tant la capacitat de suportar-les com de recuperar-se'n."

40.000 mostres analitzades amb carboni 14

La recerca és una gran revisió dels registres arqueològics de les 16 àrees escollides, amb un total de 40.000 mostres analitzades amb carboni 14, l'isòtop del carboni que permet datar-ne l'antiguitat.

Analitzant totes aquestes dades amb eines informàtiques i estadístiques, han pogut reconstruir les històries demogràfiques de totes les àrees, que estan repartides per tot el món.

La més antiga és una zona àrida de l'interior d'Austràlia amb registres de fa entre 30.000 i 10.000 anys, i les segueixen tres àrees a Alaska, el Pròxim Orient i el Perú, amb registres de fa entre 14.000 i 500 anys.

Dues àrees, al nord de Noruega i al Brasil, les han documentat en el període de fa entre 12.000 i 1.500 anys, i la resta són més recents, a partir de fa 10.000 anys, quan la ramaderia i l'agricultura ja s'estaven estenent arreu.

Són àrees poblades a Utah i a Wyoming, als EUA, a Itàlia, a Grècia i a la Xina, i dues a Sud-àfrica, mentre que al Carib han analitzat una àrea des de fa 8.000 anys a 500, i 2 més des de fa 6.000 al sud de Noruega i a Corea.

154 crisis demogràfiques; 8,5 per cada àrea

Aquestes eren les àrees de població de les quals hi havia registres disponibles per a la recerca, i s'hi havien documentat 154 crisis demogràfiques al llarg dels mil·lennis, 8,5 de mitjana per cadascuna de les àrees.

De 65 de les crisis no se'n saben les causes, mentre que 48 van ser degudes a sequeres o a migracions provocades pel clima, i 33 van tenir una barreja de causes ambientals i socials.

La majoria d'èpoques de crisi van tenir durades força llargues, amb una mitjana de gairebé un segle, tot i que un 30% van durar menys de 50 anys, i al voltant d'un 18% van ser molt més llargues, més de 500 anys.

"Un mecanisme comú que confereix resiliència"

Els investigadors no gosen fer afirmacions gaire contundents, però sí que creuen que han trobat un patró que mostra que com més crisis supera una població, més preparada està per resistir-ne i superar-ne de noves:

"Els resultats suggereixen l'existència d'un mecanisme comú entre les poblacions humanes que confereix resiliència a les pertorbacions."

El cas més clar que han trobat és una de les dues àrees estudiades a Sud-àfrica, que va patir 17 crisis en 10.000 anys, mentre que el cas contrari és de l'àrea a Corea, que només en va patir 3 en 4.000 anys.

Crisis més llargues en societats agrícoles

També han descobert que les poblacions que depenen de l'agricultura i la ramaderia pateixen crisis més llargues que les caçadores-recol·lectores, però que alhora, un cop passada la crisi, es recuperen més ràpidament.

Hi ha 3 àrees on han trobat que això es compleix de manera més acusada: la de la plana de la Xina Central, la de les illes del Carib i la de la península de Corea.

Una altra correlació que han trobat és que les crisis amb causes ambientals costen més de superar que les que tenen causes de caràcter social o cultural.

I a fora de les ciències humanes, n'han trobat una amb l'ecologia: el patró que han identificat en aquesta recerca és anàleg al que s'ha trobat a molts ecosistemes, on "les pertorbacions naturals milloren la resiliència a llarg termini".

"Les recessions ofereixen oportunitats crítiques"

Els investigadors creuen que les crisis van forçar les poblacions estudiades a adquirir nous coneixements sobre el seu entorn i a aplicar-los amb innovacions tecnològiques i culturals per poder sobreviure:

"Especulem que la transmissió cultural dels nous coneixements pot ser la responsable de la resiliència, i que les recessions ofereixen oportunitats crítiques per a l'aprenentatge sobre el medi i l'enfortiment de les xarxes de coneixement local."

En aquest sentit, també apunten que el creixement de la població a escala planetària els últims mil·lennis pot ser causat per "la retroalimentació positiva emergent entre la vulnerabilitat, la resistència i la recuperació documentades en aquest estudi".

L'equip liderat per Philip Riris admet que una de les motivacions de la recerca és buscar solucions a la crisi climàtica i ambiental que viu actualment la humanitat, però afirmen que calen més estudis per poder fer-ho.

En tot cas, no s'estan d'alertar que intensificar l'ús del sol per alimentar més població "pot augmentar el risc d'un col·lapse més greu a canvi de beneficis cada cop més marginals".