Detectar el trastorn bipolar amb una anàlisi de sang: millor diagnòstic i menys estigma

L'Hospital Clínic lidera un estudi amb 400 pacients per validar un test diagnòstic del trastorn bipolar amb una anàlisi de sang. Ja es comercialitza a França i a Itàlia, però encara no a Espanya.

Es tracta d'un pas molt rellevant, perquè és el primer trastorn mental que disposa d'una prova objectiva i es podrien reduir molts diagnòstics erronis que hi ha ara.

A Isabel Giménez li va passar el mateix que a moltes altres persones que, en realitat, tenen un trastorn bipolar:

"Segons el que jo explicava, tot feia pensar en un episodi depressiu."

La raó la dona Eduard Vieta, cap de Psiquiatria i Psicologia de l'Hospital Clínic: "El més comú és que el pacient vingui a consultar-te per símptomes de depressió, que és el que fa patir, i no t'expliqui que també ha tingut símptomes d'estar accelerat, perquè això tothom ho interpreta com estar bé".

Estar especialment actiu, reconeix la Isabel, no es percep com a part d'un problema:

"Endreçar un armari o posar-te a reparar coses de la casa a les 3 de la matinada i llençar la brossa a les 4 no ho fa la majoria de la població, però no s'identifica a priori, si no hi tens experiència, amb un episodi de mania."

Com que fins ara els trastorns psiquiàtrics només es diagnostiquen pels símptomes que relaten els pacients, és molt comú que el trastorn bipolar quedi emmascarat. El diagnòstic es retarda 7 anys de mitjana a Catalunya, una mica més en altres llocs.

Un diagnòstic equivocat porta a un tractament inadequat amb antidepressius, que poden, fins i tot, empitjorar l'autèntica malaltia. Per tant, més complicacions i més patiment per al pacient i el seu entorn.

Una prova objectiva en sang canvia aquest paradigma. Com altres malalties mentals, el trastorn bipolar té un alt component genètic. "La genètica és la mateixa en totes les cèl·lules", explica el doctor Vieta: "Per tant, podem obtenir cèl·lules de la sang i identificar aquests patrons genètics, que també estan en les neurones".

Però, en realitat, en el que es fixen és en els marcadors epigenètics, i per això el trastorn bipolar és la primera malaltia mental de comptar amb un test diagnòstic així, perquè és --fins ara-- l'únic que té ben definit un patró epigenètic. I què significa això? Ho aclareix Eduard Vieta:

"Es mira quins gens estan activats o inactivats, i el que activa i desactiva els gens són aspectes ambientals. És com en una casa: la genètica són els interruptors i l'epigenètica són quins llums estan encesos."

"En lloc d'estar a les fosques, t'està encenent el llum". Isabel Giménez utilitza el mateix exemple lluminós per descriure què implica tenir un diagnòstic acurat de què et passa.

Vieta, finalment, ho resumeix així: "No estem dient que tot és biologia, però la part biològica la podem objectivar més".

La prova no està indicada de forma genèrica per a tothom, sinó per a persones amb un diagnòstic de depressió en curs, amb dubtes de si podria ser, en realitat, un trastorn bipolar. No és la solució definitiva al seu diagnòstic, reconeix el cap de Psiquiatria del Clínic, perquè aporta un 83% de precisió i "segurament perquè estigui implementat i finançat pel sistema nacional de salut fa falta una mica més", opina.

Possiblement per això, a Espanya, a diferència d'altres països europeus, encara no s'està comercialitzant. L'estudi liderat pel Clínic busca augmentar aquesta precisió, és a dir, deixar al mínim els falsos positius i els falsos negatius.

Però el sol fet que existeixi una prova objectiva --i això sí que està més que demostrat-- contribueix a reduir l'estigma i la incomprensió cap als trastorns mentals.

Ho diu convençuda la Isabel: "Em faig aquesta anàlisi de sang com qui se la fa pel sucre, i la puc ensenyar". No és l'objectiu de l'estudi del Clínic, ni del test diagnòstic, però és un efecte col·lateral positiu per als pacients.