Com llegir les eleccions a l'Iran: una disjuntiva que es resoldrà a la segona volta

Divendres els iranians van decidir fer l'excepció. Bé, és interpretable si van ser els iranians o el mateix règim teocràtic, que té com a principal problema la desafecció creixent de la ciutadania i necessita mobilitzar electors com a mostra interna i internacional de legitimitat.

La primera dada en tot el procés que cal tenir en compte és que el Consell de Guardians va autoritzar, per primera vegada des del 2009, la presentació d'un candidat marcadament reformista, Masoud Pezeshkian, precisament el guanyador d'ahir. L'òrgan que actua de tamís ideològic per vetar o autoritzar candidats, en aquest cas, va donar llum verda a Pezeshkian, que forma part del Front de les Reformes, i porta al programa millorar les relacions amb Occident i relaxar els codis morals que tant malestar causen, molt especialment entre les dones.

Divisió del vot conservador

El següent pas que ha portat a afavorir aquesta segona volta és que dels altres 5 candidats autoritzats -tots de conservadors a ultraconservadors- només se'n van retirar 2 de menors abans de la jornada electoral d'ahir. Contra tot pronòstic, ni Mohammad Bagher Ghalibaf ni Saeed Jalili, el que ha passat a la segona volta, estaven entre els que renunciaven. Eren els dos favorits, i significava que el bloc conservador anava a la primera volta dividint el seu vot. Per tant, donaven més possibilitats a Pezeshkian de continuar en la cursa si cap dels tres arribava a la majoria absoluta necessària en la primera jornada per arribar directament a la presidència.

Estratègia de mobilització electoral

Tant Ghalibaf com sobretot Jalili són homes propers al líder suprem, i autoritat última a l'Iran, Ali Khamenei. Una sola paraula seva els hauria portat a la renúncia per aglutinar vot. Divendres va quedar clar, doncs, que el règim buscava una segona volta. Amb la divisió del vot, Pezeshkian tenia moltes possibilitats de passar-hi. Àzeri d'ètnia i turc de llengua, arrossegava bona part dels vots d'aquesta minoria de 16 milions d'iranians, la més nombrosa.

L'objectiu hauria estat crear tensió política entre candidats extrems dins els limitats marges de pluralitat que permet la teocràcia. Khamenei és molt conscient que la creixent abstenció és el punt més dèbil del règim. Divendres només va anar a votar un 40 per cent dels electors, per sota de la meitat dels que ho feien en els primers temps de la República Islàmica. Més greu encara, la jornada d'ahir marcava el tercer màxim històric consecutiu d'abstenció.

Terreny desconegut

"La segona volta és imprevisible. Però jo diria que si el doctor Pezeshkian aconsegueix mobilitzar els vots adormits, amb els quals fins ara no ha tingut gaire èxit, els de la gent que ara no ha estat interessada a anar a votar, aleshores serà el candidat que més oportunitats tindrà de guanyar". Mehdi Bakhtiori és un analista iranià de l'agència Tasnim, més aviat vinculada als sectors conservadors moderats.

El raonament es basa, precisament, en el fet que Pezeshkian aconsegueixi mobilitzar electorat desencantat més enllà dels suports ètnics. Per tant, que aconsegueixi fer augmentar la participació.

Esperances escarmentades

La memòria històrica dels iranians tindrà un paper clau aquesta setmana que queda. L'últim intent d'arribar a la presidència d'un reformista declarat va ser el 2009, la candidatura de Mir Hussein Moussavi. L'Iran, especialment Teheran, va viure una petita primavera estacional i política el juny d'aquell any.

Hi va haver una gran mobilització, sobretot de joves, que omplien per milers els seus actes i cavalcades electorals. Totes les enquestes li eren favorables. Es van arribar a donar resultats la nit electoral que el feien guanyador. Però els resultats oficials van acabar donant el triomf al candidat declarat d'Ali Khamenei, l'ultraconservador populista Mahmud Ahmadinejad.

La primavera va portar l'hivern, sense estiu. Les manifestacions de protesta es van acabar amb una onada repressiva, que va començar amb l'expulsió de periodistes -entre ells el nostre equip- i va acabar amb centenars de manifestants morts per la policia i alguns de penjats.

Cicatriu mai tancada

La derrota de Mussavi va obrir una ferida que no ha fet més que créixer amb els anys. Furgada molt especialment per l'enduriment dels codis morals, especialment sobre la manera de vestir en públic de les dones. L'acte més punyent, la mort a cops de la policia de Jina Mahsa Amini, la jove kurda arrestada per portar malament el mocador de cap. Aviat farà dos anys.

És difícil que en sis dies, ara, Pezeshkian pugui convèncer que podrà dur a terme les seves promeses de liberalitzar codis socials i personals de les dones. Que pugui complir amb la promesa de millorar l'economia. Una promesa mai acabada de complir, que requeriria un apropament a Occident per alleugerir les sancions.

Difícil també oblidar aquell Mussavi que molts iranians recorden com l'home a qui li van "robar" les eleccions.

Per la majoria de l'electorat, divendres que bé es tractarà de fer o negar... un acte de fe.